232 · La Foradada des de l'Esquirol

13.12.2017 | 3'37h | 10'8km | 388mts 


Foto:Quico Villà


Fotos: Quico | Fermí


Guia: Josep Carrillo. Tomi Rodríguez, Lluïsa Perejoan, Pep Saleta. Fermí Sicília, Soco Salgado, Rossend Sellés, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Vera, Ímma Aymerich, Pere Vilardebò, Rosa Amat, Miguel González, Jaume Roig, Esteve Palacios, Núria Podio, Tèia Montmany, César Milián, Francesca Fradera, Francesc Parera i Quico Villà.


Avui fem la darrera sortida del trimestre ja que sembla ser que el proper dimecres és dia de reflexió. Fa fresqueta, és a dir, fred, i agafem els cotxes per anar cap a l’Esquirol on ens esperen la Tomi i en Josep que hi han passat la nit. Arribats a Osona la boira ens ha estat escortant tot el camí fins arribar a l’Esquirol que es troba una mica enlairat. La primera impressió és que tindrem molt bon dia i que el sol ens acompanyarà durant la jornada, però no ha estat ben bé així.


Foto:Esteban Palacios

El municipi de l’Esquirol és el camí natural o porta d’entrada al Collsacabra. “L'Esquirol és un extens municipi situat a l’est de la comarca d’Osona. S’originà a partir del segle XV en el llarg camí de Vic a Olot. El nucli inicial va a ser un hostal enclavat en un antic mas anomenat Parai, on hi havia un esquirol i s'anomenava l'Hostal de l'Esquirol. Per això el terme era conegut popularment com l'Esquirol. L'altre nom del terme, Santa Maria de Corcó, es va afegir el 1743, quan es va traslladar al poble la parròquia de Corcó. L'Esquirol és la població que concentra més serveis, però el terme comprèn els nuclis de Cantonigròs, Sant Julià de Cabrera i Sant Martí Sescorts, aquest darrer situat ja pràcticament a la plana de Vic.

En el segle XIX els treballadors d'una fàbrica de Manlleu en vaga van ser substituïts per paraires sense feina del municipi de l'Esquirol, i aquest fet hauria provocat el nou ús del terme esquirol per anomenar qui trenca una vaga. 
Durant el període de 1937 i 1939 el poble va canviar el nom de Santa Maria de Corcó per l'Esquirol, recuperant doncs el nom originari, però que durant la dictadura franquista va ser canviat de nou. El 23 de febrer del 2014 es va sotmetre a consulta mantenir el nom de Santa Maria de Corcó o canviar-lo per l'Esquirol. Tot i que més del 90 per cent de les persones que van participar en la consulta es van mostrar a favor del canvi, en principi l'Ajuntament va optar per no fer-lo, atès que no s'havia arribat al mínim del 50% de participació que l'Ajuntament havia fixat com a necessari (només va votar el 42% del cens). No obstant això, el dia 11 de març del 2014, el Ple de l'Ajuntament, per set vots a favor i tres en contra va optar per tirar endavant amb la proposta i canviar definitivament el nom de Santa Maria de Corcó a l'Esquirol. El 4 de juny de 2014 el DOGC va publicar la resolució de 28 de maig que donava oficialitat al canvi de nom del municipi.” (Viquipèdia)


Foto:Quico Villà
Deixem els cotxes al costat de l’Hostal Collsacabra, on han dormit la Tomi i en Josep i on vindrem després a dinar. Prenem el camí direcció a l’església per agafar la carretera de Cantonigròs que deixem així que sortim del poble, al Pont de la Gorga, conegut també com a pont del Raval, que ens permet creuar la riera de les Gorgues en el camí Ral de Vic a Olot. És d’origen romànic, tot i que ha patit nombroses modificacions al llarg dels segles. Està format per dos arcs desiguals, amb uns 400 metres de llargada. El pilar on s’uneixen aquests dos arcs té forma de tallamar cap el nord. Està ben conservat i per això avui en dia encara és utilitzat per vianants i ciclistes. El Pont de la Gorga és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La riera està gelada, cosa que als del Maresme, gens acostumats a aquest fenomen, ens fa venir més fred del que realment ens acarona. Resseguim una estona la riera per un camí gebrat i aviat arribem a la masia Arcarons. Pugem suaument fins arribar a la carretera que va a Cantonigròs, la travessem i agafem el camí Ral, ruta que uneix Vic amb Olot i viceversa i que et fa recuperar els paisatges perduts de gran bellesa i de notòria singularitat, així com els camins oblidats. Per Osona el camí transcorre per la Plana de Vic, Sant Martí Sescorts, el Cabrerès, l'Esquirol, Rupit i Pruit, i pel Grau de l'Hostalot, comunica amb el tram de la Garrotxa que transcorre bàsicament per la Vall d'en Bas i les Preses. Nosaltres farem el trajecte que uneix l’Esquirol amb Cantonigròs.


Foto: Fermí Sicilia
Trobem que el camí està com enllosat, amb grans pedrots plans que la mare natura ha plantificat allí en el transcurs dels anys. Aviat arribem al Puigsespedres, un turó de 765,6 metres d'altitud on hi ha les restes del dolmen de Puigsespedres, sepulcre megalític del període neolític, excavat el 1920. Anem tirant amunt, tranquil•lament, fins arribar al pla de Balà i després entrem al poble de Cantonigròs franquejant-lo per la seva part occidental, vorejant les torres construïdes en aquesta espècie d’urbanització enganxada a l’antic nucli de pagès. Traiem el cap al que podríem dir part més antiga i anem cap el camp de futbol on esmorzem.

“Els orígens de Cantonigròs  són molt semblants als de l’Esquirol, però una mica més tardans. El nucli original va ser un hostal creat pel gascó Antoni Prat, també anomenat “Toni Gros”,  per acollir els viatgers que feien el camí ral de Vic a Olot. Degut a que està a uns 1000 m. d’alçada, durant molt temps va ser recomanat com a lloc de convalescència. Actualment és un important nucli d’estiueig.


Foto:Quico Villà

Sant Roc de Cantonigròs  és un temple votiu que va ser construït el 1854, va ser ampliat el 1861 i el 1945 es va convertir en una parròquia independent.  Entre els anys 1944 i 1968 es va organitzar, sota els auspicis de la parròquia, el que va ser el certamen literari en llengua catalana més important del país durant els primers temps del genocidi lingüístic i cultural del català, fou el “concurs parroquial de poesia de St. Roc de Cantonigròs” i “festa literària del Collsacabra” , en aquesta festa literària hi participaren les principals figures del país i de l’època; el principal organitzador en va ser en Joan Triadú, personatge que estava molt vinculat a Cantonigròs i que l’any 2005  va ser nomenat fill adoptiu del poble” . (www.L’esquirol.cat)

Tot esmorzant hem notat l’alçada en què està situat el poble ja que mica en mica anàvem quedant glaçats. Em sembla que mai hem esmorzat tant depressa. Amb la panxa plena iniciem el camí que ens ha de portar cap a la Foradada. Anem baixant una mica per un camí pedregós fins arribar, al cap d’uns 950 metres aproximadament, a la cruïlla que ens ha de portar a les gorgues de la Foradada per un corriol força dret però arranjat amb baranes en els espais que podrien resultar més complicats, sobretot si ha plogut o està gelat el camí. Al cap d’uns deu minuts arribem al capdavall i ens trobem amb el gorg.

El torrent de la Rotllada ha creat unes formes curioses a la roca, coneguda com  Les gorgues de la Foradada. Al costat, una cascada, l´aigua cau des d'una altura de 25-30 m, en un lloc envoltat d'alts murs, i forma un bonic gorg. El nom li ve pel gran forat que s'obre en el mur rocós, a la dreta del salt. Al costat de la gorg hi ha les ruïnes d'un antic molí que utilitzava el desnivell del riu com a força motriu. Mig amagada entre els murs que encara resten del molí, hi brolla una font.

La cascada ens l’hem imaginat ja que no queia gens d’aigua, i el gorg s’endevinava per un petit toll d’aigua gelada que restava al bell mig d’aquest petit circ. L’indret és molt bonic. Hem anat fins el forat i ens hem fet la foto de grup. Les parets que t’envolten impressionen i imaginar-ho com de maco ha de ser amb l’aigua saltant i el gorg ple de gom a gom, és un espectacle. De moment ens conformarem mirant fotografies.





Ara toca tornar a refer el camí fins la cruïlla, això vol dir pujar el corriol esmentat. Un cop arribats a dalt, prenem la direcció de la dreta per un camí que va resseguint la riera de les Gorgues des d’una cota força enlairada amb una bona panoràmica damunt les roques del costat dret de la riera. Nosaltres anem per l’esquerra. Aquest camí està ple de fullaraca de roure, l’arbre dominant en aquest indret, i més endavant de roure i faig. Al cap d’una estona arribem a un lloc ple de lloses que, si estan gelades, cal vigilar per no relliscar. Trobem la cruïlla de la Font de les Fontiques i al cap de molt poca estona arribem a la masia del Campàs. Ja tornem a estar a la carretera de Cantonigròs, al capdamunt del carrer del Pont, al Raval. Baixem el carrer i anem a parar al Pont de la Gorga, tancant el cercle de la caminada. 


Foto:Esteban Palacios
Anem a dinar a la Fonda Collsacabra i després ens acomiadem fins l’any que ve. 

(Mentre dinàvem, ens hem assabentat de la mort de la mare de la Montse Dalmau, companya de suades. Una abraçada Montse i Palo). 

Quico Villà

231 · Prats i boscos de Palaudàries

29.11.2017 | 3,27h | 11,5km | 278mts 

Foto: Fermí Sicília


Fotos: Quico | Fermí


Guia: Pep Saleta. Fermí Sicília, Soco Salgado, Rossend Sellés, Esther Cojo, Joan Vera, Ímma Aymerich, Pep Illa, Elena Morón, Pere Vilardebò, Joan Puig, Joan Pallàs, Isabel Navarra, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Rosa Amat, Miguel González, Jaume Roig, Esteve Palacios, Josep Palomar, César Milián, Francesca Fradera, Francesc Parera i Quico Villà.


Agafem els cotxes per dirigir-nos a Santa Eulàlia de Ronçana per la C1415b i abans de deixar el terme per passar al de Caldes de Montbui, abans de la cruïlla que indica els Lledoners, allà on es diu la Vall (hi ha un restaurant amb aquest nom a l’esquerra de la carretera), cal girar a l’esquerra pel carrer de la Vall i anar seguint-lo per agafar després el carrer Pineda i aparcar al capdavall del mateix, just on es troba amb el carrer Esquirol.

Us convido a mirar el Google Maps versió satèl•lit de la zona, tot són urbanitzacions encavalcades gairebé les unes amb les altres engolint els antics nuclis de població de Lliçà de Munt, Santa Eulàlia, Caldes de Montbui, etc. Un autèntic laberint. Doncs bé, dins aquest laberint hi ha un raconet que ha quedat entremig d’aquests habitacles inicialment de segona residència i cada cop més de primera que sembla impossible que s’hagi mantingut. Ha passat com desapercebut davant la voràgine d’expansió metropolitana, tant, que el seu nom costa de trobar en el mapa. Aquest indret és Sant Esteve de Palaudàries.


Foto: Quico Villà
Deixem els cotxes i agafem un camí que surt del vèrtex entre ambdós carrers i anem baixant una mica pel mig d’un bosc d’alzines baixes i pins alts amb algun roure fent-los companyia , el paisatge que ens acompanyarà avui, fins arribar a un camí ample que agafem girant a la dreta. 

Avui ha estat una passejada pausada, tant que, fins i tot essent planer l’itinerari, costava agafar un ritme mínimament caminaire per convertir-se en ritme de rambleig, provocant algun estira i arronsa, talment com una molla, en el conjunt del personal en segons quins moments. Però en conjunt ha estat una caminada molt agradable, silent en l’ambient gris i pesat dels núvols, que no pas en la xerrameca dels caminants.

Al cap d’una estona agafem un corriol a l’esquerra del camí que fa una mica de pujada i ens porta fins a vorejar una urbanització que esquivem durant tota l’estona. Agafem un altre corriol que ens portarà a una pista (avui els corriols són curts i fan de camins d’enllaç entre pistes) que desemboca en una cruïlla al bell mig del torrent de Can Pa i Aigua. Anem seguint fins arribar, després de fer una bona marrada per allò de poder caminar una mica més, a l’església i casa de Sant Esteve de Palaudàries on esmorzem.

“La parròquia de Sant Esteve de Palaudàries es troba a l'extrem occidental del municipi de Lliçà d'Amunt, a tocar de Palau-solità i Plegamans. L'església és inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, al conjunt monumental que formen l'església, el cementiri i la masia s'anomena també Palau de Palaudàries o Masia de Palaudàries.


Foto: Quico Villà

La primera referència a la vila de Palaudàries apareix documentada l'any 904 com a Palatio Aries. 
La parròquia de Sant Esteve apareix documentada per primer cop al document de 1059 en el que el comte de Barcelona Berenguer Ramon I feia cessió en alou a Mir Geribert i Guisla de Gombau un conjunt de terres que formarien la Baronia de Montbui. Aquestes terres eren les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l'Ametlla, Sant Andreu de Samalús i, es pensa que també, Santa Maria de Caldes de Montbui. 

Altra referència la trobem a la visita pastoral de 1305 en la que es reconeix com a parròquia. Hi havia una població entre 45 i 60 habitants. El 1421 el rector també feia serveis eclesiàstics els diumenges i festius a Parets, ja que els rèdits de Palaudàries eren insuficients. El 1718 hi havia a Palaudàries 69 habitants i el 1787 el terme tenia 73 habitants.  Formava part de la baronia de Montbui i quan es va dissoldre, el 1835, va passar a formar part de Lliçà d'Amunt, però en l'aspecte religiós no. Actualment depèn de la parròquia de Sant Julià de Lliçà d'Amunt. 

D'origen romànic, va tenir canvis importants al segle XV, XVI i XVIII que li han donat l'aspecte actual. L'església es va allargar l'any 1587 i reformar al s. XVIII. Tot i així, la torre del campanar respon a una tipologia medieval, és el cos més antic de l'edificació. El temple està orientat a llevant, amb la porta d'entrada situada a migdia, a la qual s'accedeix a través del cementiri. L'església és d'una sola nau, amb dues capelles a la banda sud i una altra capella que queda sota la torre campanar, al mur nord. L'accés actual es fa per la porta d'arc de mig punt amb grans dovelles. L'absis és pentagonal, cobert amb volta de creueria, amb mènsules decorades amb motius geomètrics. A la clau hi ha esculpida la imatge de Sant Esteve. La porta d'accés a la sagristia és de pedra motllurada. A l'interior es conserva un aiguamans de pedra amb una carassa que treia aigua per la boca. La volta de canó que cobreix la nau, el mur nord i una part del mur de ponent són encara vestigis de la primitiva edificació romànica. En alguns llocs de les parets de l'església es poden veure restes de pintures murals, que sembla que originàriament cobrien totes les parets de la nau. 


Foto: Fermí Sicília
El 1587 s'amplià l'església i s'aixecà la torre campanar de bae rectangular i d'un sol cos, amb sis finestres d'arc apuntat a la part superior. Coronava la torre una petita cornisa motllurada, que actualment ha desaparegut. 

Al segle XVIII es va construir una torre-comunidor sobre la façana de ponent. Es tracta d'una torre de base quadrada feta de maó, amb una obertura rectangular en cadascun dels quatre costats. Des d'aquesta torre-comunidor el rector beneïa les collites i feia oracions per evitar les tempestes.” (Viquipèdia) 

Acabats d’esmorzar fem una ullada a les construccions que acompanyen l’església, una gran masia avui abandonada, si més no deshabitada, i alguna pallissa amb la teulada caiguda. Hi ha una cleda plena de xais amb sensació de semiabandonats, si més no, poc cuidats i bruts, talment com si el pastor estigués malalt, que desprèn un ferum força potent. Agafem el camí de retorn sortint pel darrera de l’església. Continuem amb bona pista, amb magnífics pins, alts i macos, i amb un sotabosc d’alzinar. Anem fent una bona estona deixant camps abandonats, avui erms, al costat del camí fins arribar a uns dipòsits d’aigua; girem a la dreta i poc després agafem un corriol que ens ha de portar, direcció al torrent de Can Pa i Aigua, fins a recuperar el corriol que hem baixat a l’inici de la sortida que ens acompanyarà fins trobar els cotxes per reprendre el camí de tornada cap a casa..

Ha estat una grata sorpresa descobrir aquest indret desconegut per a nosaltres. Quico Villà


Foto: Quico Villà

230 · Per Olzinelles

22.11.2017 | 4,10h | 12,7km | 478mts 



Foto: Quico Villà

Fotos: Quico | Isabel | Fermí


Guia: Pep Saleta. Fermí Sicília, Soco Salgado, Pep Garriga, Rossend Sellés, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Vera, Ímma Aymerich, Ímma Font, Pep Illa, Elena Morón, Pere Vilardebò, Cose Montserrat, Assumpta Duran, Joan Puig, Joan Pallàs, Paco Hernández, Isabel Navarra, Teresa Sicart, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Rosa Amat, Uli Denig, Teia Montmany i Quico Villà.


Magnífic dia se’ns presenta dins aquestes jornades de tardor anticiclònica. Fa un bon grapat de jorns que el cel ens acarona amb un blau intens i el sol ens enlluerna quan decideix aixecar-se i il•luminar-nos el matí. No pensem en l’aigua que ens cal i que no arriba, aquests dies són molt més bonics i agradables que els plujosos, malgrat aquests darrers ens són molt necessaris i escadussers.

Deixem-nos de reflexions matineres i anem al gra. Sortim d’Argentona direcció a Olzinelles on deixem els cotxes a la carretera, en un pla que ens serveix d’apàrcament sota mateix de la parròquia de St. Esteve. 

Olzinelles és una entitat de població del municipi de Sant Celoni (Vallès Oriental) de poblament disseminat, amb 40 habitants el 2009. Fins al 1930 va tenir un terme municipal propi amb Vilardell. Està situada al sud del terme municipal de Sant Celoni, al límit amb el municipi de Vallgorguina, a l'extrem nord-occidental del massís del Montnegre, als vessants del Puigcastell (395m). 



Foto: Isabel Navarra

L'església de Sant Esteve d'Olzinelles apareix documentada el 1083, malgrat que es va reformar al segle XVI. L'any 1179 apareix amb el nom de Vallis Ollofredis, el 1331 com a Castrum Eulofredii o Vallis de Ulzinellis. En altres textos de l'època apareix amb el nom d'Oltzinelles,  Olzinelles,  Ulzinelles o Otzinelles. Al fogatge de 1360 es registraren nou focs a l'anomenada parròquia d'Aulineles. El fogatge de 1553 ja contenia el nom de parròquia de Sant Esteve d'Alzinelles. El lloc formà part del vescomtat de Cabrera. Tot això ens ho explica la viquipèdia, la gran enciclopèdia catalana i el web de St. Celoni.

Ja hem estat per aquests indrets altres vegades, com a mínim un parell o tres, si bé el recorregut que farem avui és un xic diferent. La zona és molt agradable i fa de bon caminar. Els boscos de sureres abunden i els camins que els travessen o voregen són prou amples i agradables, d’aquells que pots anar fent petar la xerrada amb els companys mentre camines.

Travessem per un caminoi i anem direcció a can Valls una de les grans cases pairals de la zona originària del segle XVI o principis del XVII i ampliada a finals del XIX. Deixem el primer camí que ens portaria a la casa, custodiat per una gran renglera de plàtans majestuosos a l’esquerra que arriben fins un safareig magnífic i el final de l’aqüeducte que retrobarem més tard. Trobem el gran cedre de can Valls, majestuós, fent de guardià davant l’entrada del pont talment un burot a punt de cobrar el peatge corresponent. Al costat del pont, a part del cedre, hi ha uns plàtans gegantins, esvelts i bonics. Passat el pont, a l’esquerra, hi ha una altre camí custodiat per plàtans que també arriba a la casa esmentada. Amb totes aquestes aproximacions ja podeu fer-vos la imatge de la importància de can Valls. 



Foto: Isabel Navarra
Seguim camí amunt; el camí es ample i còmode. Aviat trobem a l’esquerra un tros de l’aqüeducte esmentat amb un arc esguerrat, gairebé partit per la meitat sense saber massa el per què. Un tros de paret seca més enllà ens ajuda a especular quin seria el seu ús o servei mentre esperem la gossa d’en Joan Pallàs que s’ha perdut. A punt estem de deixar-los però finalment apareix i ja la porta lligada per evitar conflictes familiars ( la gossa sembla ser és de la cunyada). Tirem endavant.

Estem travessant el sot de les Mines fins arribar al coll de Butí per continuar cap el sot de l’Alba. Passem per les ruïnes de can Bosses i enfilem muntanya amunt. Malgrat el camí és prou ample no s’estalvia la pujadeta que va fent esses per distreure el personal però s’enfila de debò. Els clams de demanda per l’esmorzar són ignorats, amb bon criteri, fins arribar al punt més enlairat que farem, a can Puigverd de la Serra, una antiga masia avui abandonada i en runes situada sota el turó Rodó. Aquí esmorzem, entre el sol i l’ombra, mig i mig; al sol majoritàriament les dones i a l’ombra majoritàriament els homes. Com sempre, en acabat l’àpat de manteniment reprenem la marxa.

Ara les sureres sembla que encara siguin més abundants. Són grosses i maques, pelades de fa tres o quatre anys, sembla ser, pel color de l’escorça que ja torna a créixer. Combinen, aquestes,  amb arbres caducifolis que estan llevant les seves fulles pintant-les abans de tons groguencs, vermellosos i ocres. Gaudint d’aquest inventari natural arribem a can Terrades, una casa que sembla ser està arreglada per urbanites de caps de setmana. Anem fent, planerament fins arribar al coll de can Poliva. Deixem can Foguera a l’esquerra i continuem pel pla de Can Mora. La panoràmica des d’aquest indret és molt maca: el Mont Negre per un costat i el Montseny, al fons, per l’altre.



Foto: Isabel Navarra
Anem baixant mica en mica, direcció a la rectoria d’Olzinelles, però per no arribar tant aviat deixem el camí ample, la pista, per agafar un sender a l’esquerra que s’endinsa dins els bruguerar. L’anem seguint una bona estona fins tornar a retrobar una altre camí de carro. L’agafem amb l’ull alerta de no equivocar-nos i anar a parar en un indret ple de ruscos d’abelles, però aviat ens endinsem pel mig del bosc per fer una mica la part d’aventura ja que fins ara tot havia estat massa plaent. Sense camí, trepitjant les estepes i apartant els brucs, tresquem muntanya avall fins retrobar de nou el camí ample que ens porta fins a l’església de St. Esteve d’Olzinelles, el seu cementiri i la rectoria. A la rectoria tenen un senglar domesticat però la mestressa s’ha enfadat una mica quan ha vist que portàvem gossos (aquests gossos!!) i que esveraven el seu bestiar i aviram. Fem la fotografia de rigor i anem cap a la carretera on tenim els cotxes per retornar, contents i satisfets a casa.

Quico Villà

229 · Fageda de la Grevolosa i Pic de l'Àliga

15.11.2017 | 4,35h | 9,5km | 496mts 


Foto: Quico Villà

Fotos: Quico | Assumpta Fermí

Guia: Fermí Sicília. Soco Salgado, Pep Garriga, Rossend Sellés, Miguel González, Francesca Fradera, Francesc Parera, Jaume Roig, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Vera, Pep Saleta, Ímma Aymerich, Montse Dalmau,  Pep Palomar, Ímma Font, Pep Illa, Elena Morón, Pere Vilardebò, Cose Montserrat, César Milián, Assumpta Duran, Esteve Palacios, i Quico Villà.

Bon dia, molt bon dia! L’anticicló el tenim damunt i això sovint va acompanyat de dies clars, oberts, magnífics per anar a muntanya. I fred, cal dir-ho! Sortim d’Argentona amb uns dos graus de temperatura. Arribem a la Plana de Vic gairebé ratllant els quatre graus sota zero. Avui comprovem que la inversió tèrmica ens és favorable ja que quan deixem els cotxes a sota el Molí de Bracons estem a zero graus. Això no és res i ens esperona a iniciar la pujada amb empenta, amunt, cap el Pic de l’Àliga.

Agafem el camí direcció a la Baulella, a uns cent metres on hem deixat els cotxes, al voral de la carretera, sota la casa del Molí de Bracons, pujant direcció al coll de Bracons a l’esquerra. Els raigs solars travessem com poden les fulles i branques dels faigs que ens acompanyen al llarg del camí, esquitxats d’uns quants roures per poder així parlar de diversitat arbòria. El sotabosc el domina el boix, amb un grèvol de tant en tant. El camí és una estora de fulles seques, molt bonic però que a vegades cal vigilar on trepitges ja que amaguen pedres i arrels que poden entrebancar-te. La veritat és que el bosc és molt bonic però aquest any la potencialitat dels colors no és tant forta, almenys així és com hom ho percep, probablement degut a la sequedat climatològica que ens acompanya de fa molt de temps. 

Anem pujant mica en mica, suaument però sense perdó, és a dir, que el pla inclinat continua ascendent de manera contínua. El bosc és bonic i les vistes que se’ns obren a mesura que ens enlairem ens fan obrir la boca amb un ooh! Inolvidable. El Montseny, les Guilleries, la Plana de Vic, Montserrat... què més volem! Mig Catalunya al nostre esguard.



Foto: Assumpta Duran
Arribem a una cruïlla de camins dalt d’un coll que separa els vessants de la vall Salguera i el riu Ges per un cantó, el vessant de Torelló i el Puig Tossell, que és d’on venim, per l’altre i el Pic de l’Àliga que és cap on anem.  El Pic de l'Àliga és una muntanya de 1.361 metres que es troba al municipi de Sant Pere de Torelló, a la comarca d'Osona, a la serra de Curull.

A partir d’aquí la pujadeta és un pèl més punyent, però anem fent fins que el morro rocallós del Pic de l’Àliga ens ensuma i aleshores decideix fer el camí un xic més dret. No pot amb nosaltres, però, i arribem dalt on podem gaudir d’una panoràmica de 360º magnífica, amb un dia claríssim. Ara podem afegir a les vistes esmentades anteriorment el Pedraforca, el Pirineu amb el Canigó, el Cabrerès... és a dir, la part corresponent al nordest de Catalunya. Com que no hi cabem tots dalt la pedra, baixem fins un petit replà assolellat  que hi ha més avall per poder esmorzar i fer la foto de grup.

Tirem un tros enrere, reculant pel mateix camí, i una mica més enllà de la cruïlla que hem comentat, després d’un pas de bestiar, agafem el camí de l’esquerra que va flanquejant, sempre a un mateix nivell, tota la serralada direcció al coll de Bracons. Passem pel coll de Joan i anem direcció a la collada de St. Bartomeu. La característica del camí continua sent la mateixa, estora de fulla seca, pedres, i arrels pel mig de la fageda. Ara arribem al collet de la Foradada i al cap d’una estona passem pel coll de la Gallina. Anem fent, no hi ha pèrdua i trobem altres excursionistes de Barcelona, de Girona, de Calafell... que fan el camí a l’inversa. Arribem a la collada de St. Bartomeu. Ara podríem anar cap a la font Tornadissa i el Puigsacalm però no ho fem, continuem fins arribar al coll de Bracons.



Foto: Quico Villà

Toca travessar la carretera i agafar el camí que ens ha de portar a la Grevolosa. Vint minuts diu el cartell. Anem baixant i els primers faigs estan força pelats. Al cap d’una estona arribem a la font de la Grevolosa i ben aviat ens endinsem al cor de la mateixa on el que domina no és el grèvol sinó el faig, i quins faigs! Arbrers de més de 300 anys i que deuen arribar als 40 metres.

“La Fageda de la Grevolosa és un bosc de faigs situat dins la vall de la finca de la Grevolosa. Ocupa una part important de la Serra dels Llancers, la qual forma una mena de frontera natural entre la serralada Transversal i el Prepirineu i que uneix el Collsacabra amb el Puigsacalm. 

La fageda de la Grevolosa és un dels boscos més espectaculars de Catalunya. Amb més de 300 anys de vida, aquesta fageda té abres monumentals que arriben a tenir un diàmetre de més d’1 metre i més de 40 metres de llargada. A més, també s'hi troba una gran diversitat natural, tant de flora com de fauna. Degut a la seva bellesa i interés biològic, aquesta fageda està inclosa a l’espai EIN Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt.



Foto: Fermí Sicília

Actualment, per evitar l'erosió del sòl, la Generalitat, que és propietària de la finca, ha començat tasques de conservació natural perquè puguin crèixer nous faigs i els bosc es pugui regenerar.
La tardor és la millor època de l'any per visitar-la, és recomanable tant sols per gaudir de les sensacions que desperta entrar a aquest indret. Tranquil.litat, calma i inspiració.”  (http://www.nitium.com)

Travessem el bosc, espectacular i bell, acompanyats per una bona incidència dels raigs solars que ens fan gaudir encara més de l’indret. Caminem uns vint minuts més i arribem als cotxes a bona hora, arribarem cap a les dues a casa per dinar. Un dia magnífic i una excursión meravellosa. Quico Villà



228 · Boscos i l'ermita secreta de Dosrius

8.11.2017 | 3'20h | 9'80km | 315mts 



Foto: Quico Villà

Fotos: Quico  |  Fermí

Guia: Pep Saleta. Fermí Sicília, Esther Cojo, Xavier Domènech, Mari Sanàbria, Joan Vera, Ímma Aymerich, Montse Dalmau, Pep Palomar, Ímma Font, Pep Illa, Uli Denig, César Milián, Assumpta Duran, Elena Morón, Pere Vilardebò, Soco Salgado, Pep Garriga, Rosa Amat, Isabel Navarra i Quico Villà.


El novembre és època de revoltes, unes més reeixides que d’altres, però sembla ser un bon temps per a sacsejar el personal. Canviem la sortida preparada prèviament  per evitar els possibles contratemps que puguin sorgir de l’aturada de país prevista per avui. Amb la Soco i en Pep G. arribem al lloc de trobada habitual , som els primers i ens estranya. Poc a poc arriben tots els d’Argentona i quan és l’hora de marxar els que venen d’Arenys, Mataró , Sta. Coloma i St. Adrià, ens comuniquen per wap que estan atrapats a l’autopista. Uns a cinc-cents metres de la sortida d’Argentona i els altres al peatge de Vilassar. La circulació està aturada per l’autopista direcció Granollers. Passen unes quantes furgonetes dels mossos comandats per en Zoido direcció Mataró. Els CDR (Comitès de Defensa de la República) d’Argentona ja havien alertat que aturarien el pas del túnel de Parpers. Els de Mataró sembla ser que s’han decantat més per la via del tren. Mica en mica arriba la gent fins a ser-hi tots i marxar cap a Dosrius on aparquem a l’esplanada que hi ha a l’esquerra abans de creuar el pont. Iniciem la marxa quan faltes cinc minuts per les nou del matí i ho fem amb ganes després de refrescar-nos força al costat de la riera d’Argentona tot esperant el personal.

“Dosrius és un municipi de l’interior de la comarca del Maresme situat a la capçalera de la riera d’Argentona (dita allí de Dosrius), en el límit amb el Vallès Oriental. El municipi està format pels nuclis de Dosrius, Canyamars i Can Massuet-El Far.

Si bé el topònim del municipi apareix documentat per primer cop el 963 com a Duos Rios, diversos descobriments arqueològics ja han demostrat presència de població durant el paleolític, així com posteriorment de nuclis ibers. També hi ha constància arqueològica de la presència romana (sitges i tombes),i que a l'ermita de Sant Llop hi acamparen durant les incursions carolíngies. El Castell de Dosrius, un del més antics de Catalunya, esdevé un enclavament estratègic a l'Edat mitjana, i allotja la nissaga dels Dosrius.” (Viquipèdia)

Iniciem el camí seguint el marge dret de la riera del Far, direcció a la font del Sot que es troba gairebé just a l’encontre entre la riera esmentada i el torrent del Coll. Amb un quart d’hora arribem a la font ferruginosa tal com podem observar a la pica i broc totalment rovellades, anomenada del Sot per què està enclavada en un sot ombrívol i humit. Seguim una mica el torrent amunt per endinsar-nos al cap de poca estona en un corriol que s’introdueix al bosc d’alzines i sotabosc de bruguerar, típic de casa nostra, amb cirerers d’arboç amb fruit mengívol i algun roure i pi barrejats. 

No us enganyo, però avui hem estat gairebé una hora caminant com un rècula de traginers, un rere l’altre sense trepitjar-nos i en prou feines parlar, passant per un túnel de bruc i arboç que de tant en tant ens deixaven veure una mica el cel. Un camí encisador per a reflexionar però una mica avorrit paisatgísticament parlant. Sort que els farcells els dúiem a l’esquena i no damunt el cap, ja que hagués estat impossible passar-hi. Entremig hem creuat un camí més ample que s’ha aprofitat per esmorzar.

Quan deixem la fila índia arribem a un indret on trobem diversos camins oberts per treballs forestals i que ens impedeixen veure bé cap on hem d’anar. Trobem el camí, ample però abandonat de fa molt de temps, la qual cosa fa que estigui molt brut d’herbes altres. Ara canviem de format, que no de pantalla. Iniciem una gimcana que sembla preparada per a nosaltres, per veure fins on arriben les nostres habilitats i competències. Èol, el déu dels vents, ens ha tombat uns quants arbres que han quedat entravessats al camí  per tal que ens entretinguéssim una mica per a superar la barrera. Ho ha aconseguit, una vegada saltant pel damunt, l’altre passant per sota, la tercera vorejant-los, etc. Tot un goig haver superat la prova. Ni els Déus més potents poden amb nosaltres, una colla de jubilats que ens agrada caminar.

Foto: Fermí Sicília
Ens quedava, però, trobar l’objectiu d’avui, l’ermita secreta. No té nom ni hem trobat cap ressenya de la mateixa. Només podem dir que és moderna (del segle passat) i que segurament no ha estat mai oberta al culte. Es troba molt a prop d’una casa que s’hi arriba per la carretera, entremig de l‘antiga pedrera i Can Terrades del Molí. Per si algú té interès de tornar-hi les seves coordenades són aquestes: 41º35’15,9” N, 2º23’33,5” E; 41.587749, 2.392634.

Aprofitem per fer-nos la fotografia de rigor. En Fermí ho prepara tot i quan dispara s’adona que no té bateria. No hi ha pressa i estem tots ben asseguts. Foto feta i marxar, ara camí de tornada al poble de Dosrius.

Al cap de poca estona passem per Can Terrades del Molí, “masia transformada en restaurant que té, probablement, un origen remot. De fet s'hi han trobat restes d'una possible vil·la romana. L'actual edifici es pot datar, segons Bonet Garí, cap a la fi del segle XVII. Conserva de l'època el portal adovellat de punt rodó i diverses finestres de llinda recta amb emmarcament de pedra”.(Pobles de Catalunya).

Al cap d’una estona arribem al polígon industrial que envolta el cementiri, el travessem i ens acondueix a la carretera. Fem uns cinc-cents metres per la mateixa fins arribar al pàrquing i esperar la setmana entrant, si no passa res, ja que encara estem al novembre, per recuperar l’excursió que havíem de fer avui.