249 · Boscos de Céllecs

23.5.2018 | 4h | 11km | 410mts


Foto: Fermí Sicilia
Fotos: Quico | Fermí


Guia: Quico Costa. Rafaela García, Pep Saleta, Fermí Sicília, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Rossend Sellés,  Soco Salgado, Pep Garriga, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Assumpta Duran, Rosa Amat, Andreu Sierra, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palomar, Martí Mataró, Ramona Torelló, Esperanza Ródenas, Jaume Roig, Tomi Rodríguez, Josep Carrillo, Esther Cojo, Raquel Ramos, Marc Parera, Roc Font i Quico Villà.

Avui fa 196 que varen començar les obres de la primera xarxa de ferrocarril del món, entre les ciutats angleses de Stockton i Darlington, de 40 quilòmetres de longitud. Això va dedicat en primer lloc a en Francesc i en Manu amb llurs companyes, la Francesca i la Núria, que han suportat i suporten quilòmetres de xarxa ferroviària al seu costat. En segon lloc a tots els altres afeccionats als trens que se’ns dubte ho són a un altre nivell segons la meva informació. De totes maneres recordarem que aquest cap de setmana llarg ha tingut lloc la quarta expedició fora del Principat per part d’un grup important dels Dimecres al Bosc (30 persones) i un dels motius ha estat la visita als trens suïssos (s’han fet expedicions a Mallorca, Alemanya, Suïssa i altra vegada Suïssa).

Ferta la introducció anem al gra. Aparquem els cotxes a Sant Bartomeu de Cabanyes i comencem la caminada pel mig del bosc d’alzines que hi ha a ponent de l’ermita, direcció a Vilanova de la Roca. És un bosc que l’han netejat de pins i està molt net, amb un sotabosc clarisser. Quan arribem a una cruïlla amb el camí que segueix per la ruta prehistòrica, nosaltres la deixem i continuem a l’esquerra per un camí força pedregós. Al cap de poc torcem a la dreta i prenem via cap els turó de Céllecs pel vesant vallesà.


Foto: Quico Villà
Quan arribem dalt el coll a la nostra esquerra queda el Turó de Mataró o del Castell (506 m) on hi ha una torre de guaita forestal. L'indret és un bon mirador natural que abasta els petits pobles de la contrada i està situat al nord del Turó de Céllecs (534 m) (anomenat també Turó Gros) on hi ha restes d'un poblat ibèric: el Poblat Ibèric del Turó de Céllecs. Més al sud hi ha el Turó Rodó (535 m). Els tres turons, situats entre els municipis d’Òrrius (Maresme) i Vilanova de la Roca (Vallès Oriental) formen la muntanya de Céllecs, constituïda per granit i sauló i que forma part de la serralada de Marina, integrada, al seu torn, en la Serralada Litoral Catalana
.
Caminem direcció al Turó Gros, situat al mig, però abans ens aturem al Mirador de Céllecs. No és un mirador oficial, ja que es tracta simplement d'un aflorament rocallós situat al peu del Turó de Céllecs. No hi ha cap estructura, però els gairebé 500 metres d'altura i la manca de bosc al davant permeten admirar una àmplia panoràmica dels vallesos i moltes altres comarques a la llunyania. Continuem una mica més i pugem al Turó Gros, fins el poblat ibèric, on esmorzem.

Foto: Quico Villà
El Poblat Ibèric del Turó de Céllecs, amb una superfície aproximada de 4 Ha, era un dels poblats més importants del Vallès Oriental. Només s'hi han fet dues petites campanyes d'excavació als anys 70 i 80, i encara és un gran desconegut (alguns arqueòlegs consideren que va ésser més important que el poblat ibèric d'Ilturo de Cabrera de Mar). Tenia una muralla d'una amplada mitjana d'un metre que envoltava tot el recinte, torres de planta quadrangular (se'n conserven restes d'una) i gran quantitat d'estructures d'habitatge. La primera ocupació seria del Bronze Final cap al segle VII aC i la muralla es va aixecar entre finals del segle III aC i principis del segle II aC (aquesta és l'època de les lluites entre romans i cartaginesos pel domini de la península Ibèrica). Sembla que el poblat es va expandir durant la primera meitat del segle II aC, indicant això que no va ésser destruït per les campanyes del consol Cató i que va conviure amb el món romà fins que poc després fou abandonat. 

No és fàcil de visitar: tot i que hi ha un corriol senyalitzat com a PR que ens hi acosta i hi dóna un petit tomb, la majoria d'elements estan escampats per un bosc difícil de transitar. Navegant amb paciència entre els esbarzers podrem localitzar gran quantitat d'estances, restes de muralla i sitges. Per a qui no en vulgui sortir esgarrapat, localitzar el primer conjunt de restes pot ésser suficient. Tot pujant pel PR anirem trobant muntets de pedres i diferents alineacions de material constructiu. De sobte, el corriol de terra s'acaba i hem de passar per damunt d'un considerable escampall de pedres. En aquest punt, a la nostra dreta i en un nivell més baix, podem trobar restes d'estances i muralla. Pertany a la Ruta Prehistòrica del Vallès. (Viquipèdia). Val a dir que ara està una netejat i que tots els inconvenients que ens han explicat s’han reduït moltíssim. Podem observar força estances i la muralla. Al sud, s'albiren les antenes de televisió i els repetidors situats al turó Rodó. Anem cap allà i la veritat és que les antenes impressionen força. També podem observar un pilar dalt una roca que marca un punt geodèsic.

Ara baixem i baixem per una pista ampla. Al cap d’una estona agafem un corriol que passa per dins un bruguerar amb el terra remogut pels senglars durant gran part del trajecte. Passem pel costat d’unes antigues pedredes fins arribar davant una porta de ferro on diu que està prohibit passar i que hi ha gossos que vigilen. La veritat és que fa molt de temps que està abandonat el camí que ens porta fins l’antiga masia de can Mompart, avui quatre pedres enmig d’esbarzers, i que al cap d’una estona trobem una altra porta, idèntica a l’anterior, a l’altre costat del camí. Al cap d’una mica, i després de recuperar una pista, arribem a can Jep de la Mel.

Foto: Quico Villà
Girem a la dreta i al cap de poc ens endinsem dins un altre bruguerar, a l’esquerra, aquesta vegada més espès, que fa que durant molts trossos sembla que passem per dins un túnel vegetal. Quan aconseguim sortir d’aquest embull de vegetació, observem Céllecs a la nostra dreta. Hem estat flanquejant tota la muntanya i després girem fent pràcticament mitja volta per tornar altra vegada fins a Can Jep de la Mel seguint la ruta del Senglar de Vilanova de la Roca, tot passant pel que s’anomena la serra de Puig de Llunes.

Arribats a can Jep tornem altre vegada fins la porta de ferro esmentada a la sortida del camí per enfilar-nos per un corriol que per camins de solell ens portarà al vessant maresmenc de Céllecs. Ara flanquegem la muntanya per llevant i mica en mica ens anem acostant a Sant Bartomeu de Cabanyes fins que arribem a l’ermita. 

Foto: Fermí Sicilia
Es tracta d'una senzilla construcció romànica del segle XI-XII, que consta d'una nau coberta amb volta de canó i amb un absis semicircular on té una petita finestra central. Té un campanar de cadireta d'un sol buit. Durant la guerra civil espanyola van ser cremades totes les seves imatges. L'església de Sant Bartomeu de Cabanyes és una de les edificacions més antigues del terme. El topònim Chabanes, està documentat des del 931 i el 1008 i la capella des del 1191, fou administrada pel rector d'Argentona, i després pel d'Òrrius i hi tingueren drets de patronatge els propietaris de Can Cabanyes de Dalt i ca l'Argent. 

Està situada en un lloc estratègic del camí que comunica el Maresme amb el Vallès. Les restes arqueològiques semblen indicar la presència en aquest lloc d'un antic establiment format per diversos habitatges la cronologia del qual s'emmarcaria dins el període ibèric. En un pla al sud de l'església s'han trobat materials ceràmics ibèrics i alguna estructura de muralla susceptible de ser ibèrica. L'ermita romànica podria estar edificada o fundada sobre edificacions anteriors més antigues que es podrien remuntar fins i tot a l'època prehistòrica. 
Se la coneixia com Sant Bartomeu de Can Cunill, perquè pertanyia a la família Cunill d’Órrius.

Ens fem la foto de grup devant l’ermita i agafem els cotxes per tornar cap a casa.
Quico Villà


248 · Montcabrer a Cabrera de Mar

16.5.2018 | 4,05'h | 11,250km | 480mts



Foto: Quico Villà

Fotos: Quico | Fermí | Assumpta

Guia: Pep Saleta. Fermí Sicília, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Rossend Sellés,  Elena Morón, Adina (amb l’Elena), Rafel Montserrat, Soco Salgado, Pep Garriga, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Maite Regidor, Cèsar Milián, Montse Serra, Assumpta Duran, Rosa Amat, Andreu Sierra i Quico Villà.


MONTCABRER
A Vicenç Arís i Julià

Es corona amb una creu que no és barroca;
es perfuma amb blau robat d'amples confins;
se li escampa, per la barba, un xic de roca;
i es rebel•la, per la cresta, un verd de pins.
Troba dolç el saladet que envia l'ona;
aquest dolç li penja un cor dintre del greny:
cor que bat, en català, vers Barcelona;
d'altra banda, noble i fort, cap a Montseny.
Ran de pit, grapat d'arròs, vetlla Cabrera;
més enllà, pàl•lid pel fum, Mataró es fon;
davant seu, prim i allargat, Vilassar espera
d'una mar que, a l'altra banda, hi veu el món.
-Primer Tu!- li ha escrit en primavera,
amb caràcter de reïna, al roig dels pins;
amb glatir de llavi obert, a la drecera;
amb fecundes gestacions, per terra endins.
-Primer Tu!- li ha dit quan imprimia
arpes de llum a les voltes i als racons,
margarides de sol a les ales del migdia,
i dàlies de foc a l'esquena dels turons.
-Em preparo, avui, un llit sobre el teu sòl;
aquí em vetllis el meu son, t'hi vull enter...
Si comença sempre el món per on es vol,
que comenci, avui, el món per Montcabrer!

Josep Punsola i Vallespí (Mataró, 1913-1949)

Tots els que d’una manera o altra practiquem l’excursionisme de ben segur que el nom de Josep Punsola ens és familiar. Tant pels que tenim o hem tingut lligams amb la UEC mataronina o amb l’Agrupació Científico-Excursionista -els Científics-, en Punsola (lligat amb en Vicenç Arís) forma part de l’ADN de l’excursionisme mataroní. Encapçalem la crònica amb el poema que aquest poeta excursionista dedicà a Montcabrer, fita de l’excursió d’avui.

Aparquem a Santa Helena d'Agell, una església del municipi de Cabrera de Mar,  monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. És un petit edifici d'estil gòtic tardà, amb teulada a dues vessants i d'una sola nau. Portal rodó adovellat i tres contraforts a cadascuna de les dues façanes laterals. Aquesta ermita està situada al veïnat d'Agell, sota la invocació de Santa Helena.  Quan estem tots a punt ràpidament agafem el camí que puja per darrere  Cals Frares i voreja la Torre Ametller per la part de llevant.

La Torre Ametller és un gran casal senyorial construït als anys vint del segle XX segons projecte de Bonet Garí, deixeble de Gaudí, que en aquesta obra s'expressa en un llenguatge plenament noucentista, amb elements clàssics i d'altres extrets de l'arquitectura popular: porxo semicircular a l'entrada amb columnes jòniques, igual que la galeria de la cantonada, aquesta oberta amb arcs de mig punt, torres-mirador amb coberta piramidal i ràfec prominent, esgrafiats a les façanes i a les cantoneres... En conjunt, una obra eclèctica, de gran sumptuositat però alhora equilibrada i gens estrident, molt del gust noucentista. El gran jardí del voltant sembla que va ser dissenyat per Nicolau Rubió i Tudurí. 

Va pertànyer a la família Ametller, fabricants de xocolata, fins la guerra civil. Posteriorment va ser habitada per monges i va servir d'hospici fins que va ser adquirida per la Generalitat i destinada a alberg de joventut.
L'any 1938 i fins dos o tres dies abans de la caiguda de Barcelona, can Ametller va tenir allotjada la Colonia José Miaja, colònia procedent de Madrid amb nens entre 4 y 16 anys de diferents zones d'Espanya.


Foto: Fermí Sicilia
Tant punt s’acaba el tancat de la Torre Ametller deixem la pista que ens faria arribar fins a Burriac per agafar un corriol a l’esquerra. Ara flanquegem la muntanya per endinsar-nos dins la vall d’Agell. És una zona de pins molt agradable. Anem fent una estona per després pujar una mica i anar a recuperar la pista per damunt la pedrera d’en Serra. Encara que és més aviat que els altres dies, esmorzem tot esperant a quatre de la colla que han fet tard i ens han trucat. Ben aviat s’incorporen a l’esmorzar. Baixem pel costat de la pedrera esmentada direcció a Cabrera. Al cap d’una estona arribem a les primeres cases de Cabrera tot passant per can Bartomeu, una gran masia inclosa en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Travessem part del poble fins arribar al camí de Cabrils.

Cabrera de Mar és un municipi que seguint el litoral es troba entre les localitats de Vilassar de Mar i Mataró, tot i que el seu nucli urbà principal és a uns 2,5 km del mar, en una petita vall entre els turons de Burriac (on es troba el castell del mateix nom) i de Montcabrer. A part dels dos municipis citats anteriorment, Cabrera de Mar també limita amb Cabrils i Argentona.

Foto: Quico Villà
L’antic camí de Cabrils comença anomenant-se carrer de Barcelona però al cap d’uns 100 metres ja és el camí de Cabrils que seguim fins a la masia de Cal Escarramant. El web “Pobles de Catalunya” ens diu que la Masia,  potser originària del segle XVI però profundament reformada durant el segle XVIII, tal com ho demostra la típica façana barroca amb coronament ondulat, té portal d'arc rebaixat emmarcat amb pedra, igual que les obertures del pis principal. A la façana i ha restes d'esgrafiats. Té cossos laterals porticats a l'altura del pis. El mas de ca l’Escarramant fou construït per un bandoler, l’any 1511. A partir del segle XIX, la casa va pertànyer a l´ajuntament que més tard se la vengué al rector del poble. Finalment el rector del poble és vengué el mas a un vilatà.

Al darrere de la masia hi ha un safareig ovalat molt gros. Passem pel seu costat per seguir un caminoi que poc a poc ens anirà acostant al Turó de l’Infern. Anem fent, pujant suaument i vorejant el turó per llevant. Quan ja hem passat de llarg de la vertical del cim comencem a pujar per un corriol dret que ens porta fins dalt la carena. Aviat som dalt el Turó, suats per la pujada però a punt per fer la primera foto de grup.

El Turó de l'Infern és una muntanya de 324 metres. És un turó amb una excel•lent vista sobre la vall de Cabrera i el Castell de Burriac, i envoltat d'unes alineacions rocalloses naturals i unes altres de factura humana que les complementen. Això i les restes de ceràmica trobades fan pensar que era un punt de guaita dels ibers i posteriorment dels romans. L'indret ha patit moltíssim els espolis dels furtius. 

Foto: Quico Villà
Hi ha dos elements interessants en aquest turó: un és una rosa dels vents formada per unes pedres clavades a terra apuntant als punts cardinals (tot i que no queda clar si hi manca la pedra de l'oest o aquesta és la que hi ha al mig del grup i que no es va poder posar millor a causa de la roca que hi ha al costat). L'altre element són tres forats rectangulars a la roca: servien per encaixar els pals de les forques on, durant els segles XIV i XV, es penjaven els malfactors del terme. El fet de fer-ho en aquest turó (que es veu perfectament des de la plana de Cabrera) era per exemplificar el càstig i dissuadir possibles delinqüents o malfactors de cometre delictes. Uns esglaons picats a la roca a la banda sud facilitaven l'accés als enclavaments. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic. (Turó de l'Infern. Coordenades: x=448506 y=4597742 z=324.) (Viquipèdia)

Continuem cavalcant per la carena tot recuperant la pista que ens porta fins el turó del costat on hi ha un bon gruix d’antenes pertanyents al Ministeri de Comunicacions. Avui hi trobem tota una colla de treballadors de les mateixes fent-ne control. Seguim carenejant i aviat arribem a l’extrem del morro del Montcabrer, talaia perfecte d’aquesta part mitjana del Maresme, dominant des del Masnou fins Mataró, veient clarament Premià, Premià de Dalt, Vilassar de Dalt, Cabrils, Vilassar de Mar, Cabrera de Mar i Mataró, amb tots els camins i carreteres, camps i hivernacles. L’altra panoràmica que ens ofereix és la de Burriac amb el Montseny al darrere.



El Montcabrer és una muntanya de la Serralada Litoral catalana, que s'alça entre les poblacions de Cabrils i Cabrera de Mar. El turó principal de la serra està dominat per una gran creu, originalment de fusta i ara de ferro, documentada ja des del segle XVII. Per això, el cim del Montcabrer també es coneix localment com la Creu, com s'esdevé en altres llocs amb altres muntanyes que també tenen una creu al cim (com ara el Matagalls a Viladrau i el Puig d'Olordaa Sant Feliu de Llobregat).

És, geològicament parlant, un mont illa i hi ha prou indicis per a afirmar que fos el Promontorium Lunarium (Promontori Lunar) esmentat pel geògraf grec Ptolemeu. Les troballes efectuades a la Cova de les Encantades (a pocs metres del cim) fan pensar que estava dedicat i s'hi venerava la deessa mare, la Lluna. El 1932, mossèn Pere Ribot (vicari de Cabrera de Mar) el va batejar com el mamut adormit i, realment, ho sembla vist des d'alguns punts. Situat a tan sols 2,5 km de la línia de mar, constitueix un excel•lent mirador, tant de la costa com de les serralades properes i el Montseny. 

Foto: Quico Villà
En la petita esplanada del cim hi ha una creu: la Santa Creu de Cabrils. L'existència d'una creu ja consta el 1565 en un document de propietat que l'esmenta com a llindar. Més endavant, tornem a trobar informació sobre una creu que es va enclavar el juny del 1707, en solemne processó, per apaivagar els aiguats que estaven malmetent les collites. Era de fusta de teca i feia 20 pams. A l'interior hi havia un tub de vidre amb la llicència del vicari general i alguns fragments de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt. El juliol del 1726, i durant una tempesta estiuenca de tarda, un llamp la va fer miques i va escampar els ossos dels sants. Seguidament es va plantar una altra creu. Segons R. Coll i J. M. Modolell, la nova creu restà fins al 1872, quan uns brètols la destruïren. La creu següent (pagada pels que van trencar l'anterior) durà fins al 1936, any en què patí el clima anticlerical de l'època. El maig del 1939 es va restituir i el 1983 (ja malmesa per la intempèrie) es va substituir per l'actual. 

La creença popular atorga al Montcabrer un ventall de característiques peculiars com, per exemple, que les roques estan magnetitzades o que s'ha vist sortir fum d'entre les pedres perquè hi ha un volcà a sota. Una llegenda diu que, un dia lleig d'hivern, hi va morir un cabrer procedent dels Pirineus i que vivia a Cabrils. El cabrer era molt conegut i estimat per la seua traça a guarir malalties emprant herbes de muntanya, i d'ací ve el nom de Montcabrer. 

Del mateix turó i en direcció sud (cap a mar) baixa una cresta rocallosa. Allà hi ha tres coves on s'han trobat diverses restes arqueològiques. Mirant a mar des de la creu, a la banda esquerra i a prop del cim, hi ha la Cova dels Tres Cercles. A la banda dreta i a mitjana alçària, el Cau de les Formigues. Al centre i a la part baixa de la cresta, la Cova de les Bones Dones. L'accés a totes elles no és fàcil, ja que cal tindre un mínim d'habilitat per a grimpar i, també portar calçat adequat. (Montcabrer. UTM: x=448717 y=4597147 z=313.) (Viquipèdia) 

Ens tornem a fer una foto de grup i girem cua fins el turó de l’Infern que ara circumval•lem per l’esquerra, amb les roques de les Banyadores al davant. Comencem a baixar poc a poc fins arribar a la font picant de Cabrera. La Font Picant de Cabrera de Mar es troba al Parc Natural de la Serralada Litoral, Coneguda també com a manantial Modolell, sembla que va ser descoberta casualment l’any 1859, tot i que la seva aigua no es va començar a comercialitzar fins el 1889. L’entorn de la font, amb grans eucaliptus i plataners, era un berenador molt freqüentat, amb barbacoes i servei de bar. Era molt típic d’aquella època degustar l’aigua gasosa de la Font (que se servia en gots) i passar llargues estones amb la família i els amics, fins que Sanitat va prohibir la venda de la que fou la famosa Aigua de Cabrera. 

Foto: Quico Villà
L’activitat comercial de la Font Picant de Cabrera va durar gairebé un segle. Des que es va tancar, van passar molts anys sense que es fes res en aquest espai, però el 2 de setembre de 2016 es va tornar a inaugurar públicament amb un nou edifici de bar, noves barbacoes i els serveis totalment renovats.Visitem les antigues dependències on avui només resta la font amb un safareig amb eixos i prenem el camí direcció al poblat ibèric, amb el majestuós castell de Burriac vigilant les nostres passes.

El Poblat Ibèric de Burriac també se l'anomena Ilduro o Ilturo (depenent de com es faci la transcripció de la paraula ibera que apareix en les monedes que s'hi van trobar) i va estar habitat des del segle VI aC fins al I aC. El poblat el va descobrir l'arquitecte Lluís Bonet l'any 1915, encara que des de finals del segle XIX ja se suposava l'existència d'un assentament a la zona en haver-s'hi descobert una necròpoli. Des del 1924 fins al 1993 s'hi han fet moltes excavacions i s'han deixat al descobert els diferents elements que s'hi poden contemplar actualment (la manca de manteniment posterior ha tornat a mig amagar la feina feta i n'ha malmès restes). Està situat al sud del Turó de Burriac, entre el castell i les darreres cases de Cabrera de Mar. Era un poblat de primer ordre (unes 10 Ha) que probablement va exercir la capitalitat de la zona laietana i és el més gran dels que es coneixen fins avui (més de 45) de tota l'àrea catalana. Estava encerclat per un cinturó de poblats perifèrics més petits que es podrien considerar com de guaita i protecció. 



Els vestigis més antics són dues cabanes dels segles VII-VI aC, juntament amb alguns materials d'aquesta època. Durant el període ibèric ple (segles IV-III aC) es va emmurallar totalment, amb un gruix general de muralla d'1,40 metres, i particularment de 2,15 a 2,50 m entre la segona i la quarta torre. La màxima ocupació va ésser durant l'ibèric final (segle II aC) i a partir d'aquesta data va anar minvant fins a quedar tan sols un nucli reduït els anys 50-40 aC. Malauradament, el Castell de Burriac sembla que es va construir amb pedres d'aquest poblat i en va destruir una gran part. Tot i això, quan s'hi facin tasques de neteja, excavació i restauració esdevindrà, sens dubte, la visita arqueològica més interessant de tot el Parc. (Viquipèdia) 

Us recomano visitar el web del patrimoni de Cabrera de Mar on hi ha molta informació i està molt ben treballat. Quan sortim de la muralla de llevant prenem el camí que ens ha de portar fins el lloc on hem esmorzat i d’aquí agafem la pista que ens porta fins la Torre Llauder i Santa Helena d’Agell. Avui, com que hem sortit aviat i estàvem al costat de casa, a les dotze ja hem acabat, tot desitjant bon viatge a la colla dels Dimecres que demà se’n van cap el país dels 26 cantons.
Quico Villà

247 · La Tordera, Roca Bandolera i Perxistor

9.5.2018 | 3,40xh | 13,2km | 390mts


Foto: Quico Villà
Fotos: Quico | Fermí

Guia: Quico Costa. Xina García, Fermí Sicília, Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Francesca Fradera, Francesc Parera, Joan Vera, Rossend Sellés,  Elena Morón, Ramona Torelló, Cose Montserrat, Roc Font, Soco Salgado, Pep Garriga, Paco Hernández, Jaume Roig, Joan Pallàs, Rosa Amat, Pep Saleta, Josep Carrillo i Quico Villà.


El 9 de maig de 1956, avui fa 62 anys, Toshio Imanishi i Gyalzen Norbu formant part d'una expedició japonesa, varen realitzar la primera ascensió al Manāslu .Manāslu (मनास्लु, també conegut com a Kutang) és la vuitena muntanya més alta del món, i la més alta del Mansiri Himal, una secció de la gran serralada de l'Himàlaia, al Nepal. El nom Manasl procedeix de la paraula Manasa, que en sànscrit vol dir Muntanya de l'Esperit. És una de les catorze muntanyes amb més de vuit mil metres d'altitud.

Nosaltres ens mantenim a uns nivells més baixos, evidentment, però ens encanta i agrada saber coses de la muntanya, i més del cims més alts del món. Com homenatge als valents que conqueriren el cim del Manāslu avui farem una caminada per la part baixa del Montnegre, a la zona d’obaga, mirant el Vallès i de cara al Montseny. 

Deixem els cotxes en una zona industrial de Gaserans, al costat de la Tordera, el riu que dona nom a una de les poblacions del Maresme nord on el diumenge i fan un bon mercat. A uns cent metres travessem el riu per una passera de ferro apta per passar-hi amb  cotxe. El riu porta molta aigua, és maco de veure ja que no sempre baixa aquesta quantitat, malgrat alguna persona de l’expedició no s’adona d’aquest petit detall. La Tordera neix al Montseny entre les Agudes i el Matagalls i desemboca al mar Mediterrani formant el delta de la Tordera entre Blanes i Malgrat de Mar.


Foto: Quico Villà
La Tordera neix a la Font Bona, en el Coll de Sant Marçal. Té un recorregut de 61,5 km i és de règim torrencial. Es diu que el seu delta té una superfície de 8 km². La conca de la Tordera i els seus afluents tenen una superfície total de 894 km². Els corrents subterranis són molt més importants que els superficials, ja que a l'estiu no porta aigua a la part baixa (superficialment), i d'ell en treuen l'aigua molts dels pobles propers. El riu era ja conegut en l'època romana tal com ho testifiquen alguns historiadors com Plini el Vell, Estrabó i Claudi Ptolemeu, malgrat que no coincideixen en el nom, essent potser el més conegut el de Flumen Tarnum. Durant l'època medieval es coneix com a Tordaria o Torderia.

Al cap de ben poc tros d’haver travessat el riu, passem per damunt l’autopista, pel camí que porta a Sant Andreu de Ramió però que deixem ben aviat doncs agafem un corriol a la dreta que, tot pujant, ens porta a un camí ample que va pujant suaument. Després d’una estona prenem el camí de l’esquerra i que ens portarà fins a cal Vicari, una casa que en el seu moment deuria fer força patxoca i que ara només en queden les pedres de les parets. Reagrupem el personal i seguim.

Pujant, pujant, arribem al collet de Can Fesol (184m) des on observem un bosc d’eucaliptus que va envaint el de roures i alzines. Seguim una mica més i quan arribem dalt la carena del que estem fent, en una cruïlla, decidim esmorzar amb la remor de lladrucs de rerafons, com a música d’acompanyament.


Foto: Quico Villà
Continuem la ruta agafant un camí de forta baixada amb l’únic sentit de tornar-la a pujar seguidament per l’altre costat, tot acompanyant el rierol eixut que ens agombola a l’esquerra del camí ple de sureres. Val a dir que avui l’atractiu més valuós és el de la natura, l’explosió primaveral de la vegetació, les fulles dels roures amarades i grosses mullant-nos quan les toquem al nostre pas, les herbes que van creixent al mig del camí, floretes a dojo... Tot això amb una exhibició de verds esplendorosa i amb gotims d’aigua de la humitat i pluges recents que ens refrescaven les cames. Aviat arribem dalt del que podem considerar la carena de l’indret que estem caminant, enmig d’una cruïlla de quatre camins. Cap el sud tenim la paret del Montnegre amb el Turó Gros i el Turó d’en Vives. Cap el nord el Montseny jugant amb quatre núvols petits. Seguim la pista direcció septentrional, ara el camí és ben pla i al cap d’una mica ja fa baixada. Permet seguir les converses anteriors sense bufar. Tornem a trobar una altra cruïlla de camins i agafem el de la dreta i avall que fa baixada fins arribar a la plana al•luvial de la Tordera.


Foto: Quico Villà
El camí fa una marrada al voltant d’una plantació d’arbres joves però decidim fer drecera travessant pel dret. Recuperem la pista, anem paral•lels a l’autopista fins que la travessem. Passem al costat d’una plantació de plàtans esvelts i ombrívols fins que arribem a les Llobateres. La zona humida de Les Llobateres es troba al terme municipal de Sant Celoni -al límit amb altres termes municipals- i és resultat de la restauració de la gravera de les Llobateres, situada al costat del marge dret de la Tordera.  L'activitat extractiva es va començar a restaurar ja l'any 1999, a mesura que s'explotava, i finalment s'ha restaurat com a zona humida i com a bassa de laminació, a la plana al•luvial de la conca mitjana de la Tordera. Aquesta actuació, impulsada des de l'Ajuntament de Sant Celoni, s'emmarca dins el Pla de l'Espai Fluvial (PEF) de la conca del riu Tordera. 


Foto: Fermí Sicília
La sobrefreqüentació humana, la proximitat de l'autopista AP7, l'abocament de deixalles, la pesca furtiva i la contaminació de les aigües són els principals factors que amenacen aquest espai, a més de l'alliberament d'espècies exòtiques. Al voltant de la llacuna s'ha creat una mota de terres com a sistema d'ocultació i per a reduir les pertorbacions derivades de la presència humana i el soroll ocasionat per l'autopista. 

La llacuna, de forma aproximadament rectangular, té una fondària mitjana de 4 m i una superfície d'unes 8 Ha. Presenta uns marges irregulars i heterogenis, pel que fa al relleu, substrat, etc., així com algunes illes, ja que s'ha intentat potenciar al màxim la biodiversitat de l'espai. La llacuna presenta ja un cinyell força extens de canyís i bogues, zones de bogar formant masses extenses al mig de la llacuna, herbassars humits als marges -amb lliri groc (Iris pseudacorus), càrex (Carex riparia) i bova borda (Sparganium erectum), etc.-, així com una bosquina de ribera, amb salze blanc (Salix alba), freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia), om (Ulmus minor), sarga (Salix elaeagnos), gatell (Salix cinerea), etc. 


Foto: Quico Villà
Anem al mirador de les Llobateres, lloc d’observació d’aus i, després d’un breu descans, continuem fins arribar als cotxes. No hem acabat la sortida, però. La Tordera carregada d’aigua no ens ha permès travessar-la (ho haguéssim pogut fer però calia descalçar-se i baixava força aigua) per anar fins al gorg Perxistor. Per tant, agafem els cotxes i tots plegats, fent una filera d’automòbils com els del rallye de Sitges, ens acostem a l’indret esmentat.

El gorg d'en Perxistor (també anomenat gorg Negre, gorg de la Perxa de l'Astor o gorg del Comte) és un gorg de la Tordera que es troba a Gaserans (Sant Feliu de Buixalleu), sota la masia de la Perxa d'Astor, actualment Can Perxistor (avui el gorg és desaparegut).  L'Ajuntament de Sant Feliu de Buixalleu va erigir l'any 1982 un monument commemoratiu, en el qual es pot veure l’arbre genealògic de tota la dinastia catalana d’aquella època. Val a dir que és un monument amb molt poca vàlua artística, malgrat admetre la bona voluntat informativa. Segons la tradició en aquest lloc morí assassinat el comte de Barcelona Ramon Berenguer II, anomenat Cap d'Estopes, el 5 de desembre de 1082, a mans del seu germà Berenguer Ramon II, el Fratricida. 

Què fou el que passà aleshores?
Fruit de l’amor entre Ramon Berenguer I el Vell i la seva estimada Almodis de la Marca van néixer Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes (1053-1082) i Berenguer Ramon II el Fratricida (1053-1097), germans bessons que a la mort dels seu pare heretarien íntegrament el seu patrimoni. Això sí, un patrimoni a compartir. El 1076, amb vint-i-tres ants, arribaven al poder i haurien de governar units segons el desig del seu pare. El vell comte no havia sabut veure l’antagonisme creixent que existia entre els bessons? Segurament, però va tancar els ulls trasbalsat com estava després de l’assassinat d’Almodis a mans del primogènit Pere Ramon. Mai podria imaginar el conflicte que es produiria i tampoc es trobava en posició per escollir un dels fills com a únic hereu ja que la crisi podia haver esclatat molt abans.


Foto: Quico Villà
En principi, l’únic problema que representava aquest govern conjunt era econòmic: quin havia de ser el repartiment dels diners que arribaven des d’Al-Àndalus? Va costar, però el 1079 els dos germans van arribar a un acord sobre les pàries, un compromís que arribava després de grans discussions. I és que la capacitat d’ambdós germans per entendre’s cada vegada es trobava més debilitada. Tot i això, Berenguer Ramon sempre va considerar-se defraudat per l’entesa ja que considerava que el seu germà coregnant sempre gaudia d’una certa preeminència.

El 1078 el Cap d’Estopes s’havia casat amb Mafalda de Pulla-Calàbria. D’aquest matrimoni van néixer tres fills: Almodis (recuperant el nom de l’àvia), Mafalda i l’Infant i futur comte de Barcelona Ramon Berenguer III. El casal de Barcelona ja tenia un hereu. Quina seria la reacció de Berenguer Ramon, encara solter i sense descendència?



Ramon Berenguer II

La crisi política esclataria, el 1082, amb l’assassinat de Ramon Berenguer II a Gualba, mentre el Cap d’Estopes es dirigia de Barcelona a Girona. Uns desconeguts, potser els propis acompanyants del comte, van matar-lo a instàncies, possiblement, del seu germà Berenguer Ramon II  que des d’aquell dia es guanyaria el sobrenom d’“el Fratricida”. En córrer la notícia tothom va girar la mirada cap a Berenguer Ramon. Potser ell no havia estat l’autor material del regicidi, però tampoc hi havia dubtes que els esbirros que havien liquidat el comte estaven al seu servei.

Una altra variant de la llegenda ens diu que el desembre de 1082, els comtes Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopes (mot que li ve donat pel color panotxa i per l’espessor del seus cabells), van anar a caçar en un bosc frondós entre les viles de Sant Celoni i Hostalric amb el seu seguici de nobles. Berenguer Ramon, amagat per l’espessor dels arbres, apunyalà i matà a traïció el Cap d’Estopes i va fer desaparèixer el cadàver del seu germà després d’arrossegar-lo fins el gorg Negre de la Tordera i llençar-lo al fons de les aigües fosques. Quan la comitiva s’adonà de la desaparició del Cap d’Estopes, el començaren a buscar amb neguit, però no el trobaven. Finalment van veure l’astor del comte al cim d’una perxa, assenyalant el lloc del fratricidi. L’astor els portà, de volada en volada, fins el gorg on hi havia el cadàver. Aquest gorg, ara desaparegut, estava situat a la zona de les Llobateres. El Cap d’Estopes va ser enterrat a la catedral de Girona, on uns fets miraculosos posaren de manifest que havia estat assassinat pel seu germà (l’astor entrà a la catedral durant la cerimònia i sobrevolava damunt Berenguer Ramon). 


Foto: Fermí Sicília
Explicada la llegenda, contemplat el monument i feta la fotografia de grup, la comitiva reprèn la marxa cap a casa tot esperant la setmana entrant.

Quico Villà

246 · Per l'estany de Sils i Torcafelló

2.5.2018 | 4,25h | 15,1km | 153mts


Foto: Quico Villà
Fotos: Quico | Fermí


Guia: Fermí Sicília. Esther Cojo, Xavier Domènech, Ímma Aymerich, Francesca Fradera, Joan Vera, César Milián, Rossend Sellés,  Elena Morón, Ramona Torelló, Cose Montserrat, Roc Font, Esperanza Ródenas i Quico Villà.

  
Il est interdit d'interdire ("Prohibit prohibir").

El 3 de maig de 1968, demà farà cinquanta anys, a París s’inicià l’enfrontament entre els estudiants i la policia que va culminar en “la nit de les barricades” del 10 a l’11 de maig. L’11 de maig se sumaren al moviment els sindicats, que tenien els seus propis motius de queixa, i el 13 s’organitzà una manifestació a la que varen assistir vuit-centes mil persones. (Maig francès del 1968)

Érem joves i aquí les notícies ens arribaven una mica esbiaixades, si és que arribaven, però de ben segur que tots ho recordem. Cinquanta anys després, qui ens ho havia de dir, ens trobem a Sils per fer el recorregut de l’estany i el castell de Torcafelló a Maçanet de la Selva; res a veure amb la revolta esmentada al començament de la crònica, però la coincidència amb el temps m’ha semblat adient comentar-ho.

Deixem els cotxes al pàrquing de l’estació de Sils. Fa fred. Estem a tres graus centígrads de temperatura. A més, hi ha una mica de boira. Iniciem la caminada cap l’estany, molt a prop de la població.
L'Ajuntament de Sils en col·laboració amb l'Associació Temporània d'Educació Ambiental de la Selva gestionen el lloc web de l’estany i el Centre d’Informació, fundat al 2004 i ubicat a l'edifici de l'estació del tren. És un equipament municipal que acull i informa els visitants de l'Estany de Sils, disposa d'una exposició permanent sobre els valors patrimonials de l'Estany de Sils i és la seu d'exposicions temporals, la major part de les quals de temàtica naturalista. També funciona com a oficina d'informació turística. Ben aviat entrem dins l’àrea de l’espai protegit. Com nens petits, ens enfilem a la talaia preparada per a l’observació però tot el que podem veure és la boira com cobreix els joncs. Continuem pel camí que voreja l’estany tot entrant als habitacles d’observació d’aus que trobem al llarg del seu recorregut.
Foto: Quico Villà
L'Estany de Sils és un espai natural protegit inclòs en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de Catalunya. Forma part de la Xarxa Europea d'Espais Naturals Natura 2000, que és el nucli de les polítiques europees de biodiversitat. Fins a mitjans del segle XIX els terrenys inclosos en aquest espai corresponien a un estany que fou dessecat per tal d'obtenir noves terres de conreu i lluitar contra el paludisme. Tanmateix, gràcies a les seves condicions d'especial humitat i inundabilitat, encara es conserven diverses espècies de flora i fauna característiques de zones humides. En els darrers segles, les àrees d'inundació natural han retrocedit i avui són escasses a Catalunya. En el nostre context mediterrani la conservació d'espais com l'Estany de Sils ha esdevingut, doncs, del màxim interès.
Si anem a la Viquipèdia ens amplia la informació sobre l'estany de Sils o llac de Sils i ens explica que és una zona humida que correspon al darrer vestigi del que era un antic llac natural situat al terme municipal de Sils i Maçanet de la Selva (la Selva), i que havia estat el llac més gran de Catalunya. L'antiga llacuna, ja dessecada, era equiparable pel que fa a les seves dimensions, a l'Estany de Banyoles.
L'antic estany de Sils es va anar dessecant al llarg segles per afavorir els conreus i per la por que les zones humides infonien, en una època en què se les considerava llocs inhòspits i insans, que ajudaven a la propagació de malalties com la malària. No obstant, les aigües reapareixien tossudament cada cop que es produïen fortes pluges, i la zona va conservar, malgrat la intensa transformació experimentada, una notable riquesa florística i condicions adients per a seguir allotjant una interessant fauna aquàtica.
A principis del segle XXI, mitjançant un projecte LIFE desenvolupat per l’Ajuntament de Sils i la Fundació Natura, amb la col·laboració del Departament de Medi Ambient i Habitatge, s’ha recuperat una zona de llacunes i s’intenta potenciar els hàbitats naturals amb una gestió dels conreus (arbredes) més respectuosa amb els valors ambientals de l’espai.
Malgrat la reduïda extensió actual dels aiguamolls residuals, l'estany de Sils és una de les zones humides més importants de l’interior de Catalunya. Aquest espai comprèn un tram important de nombroses rieres (Riera de Vallcanera, Riera de Santa Maria, Rec Sorrer, el Rec Clar, Riera de Pins, la Torderola) que abans donaven lloc a un gran estany i ara fan cap a la sèquia de Sils, que surt de l’espai i acaba unint-se a la Riera de Santa Coloma.
La zona es veu alterada pels usos agraris i silvícoles, que han transformat les comunitats naturals, drenant i assecant la zona estanyada. Les activitats agrícoles, industrials i urbanes produeixen també l’eutrofització i contaminació dels cursos. L’espai del PEIN disposa d’un Pla Especial de protecció aprovat el desembre del 1998, que abasta els espais "Estanys de Sils", "Riera de Santa Coloma" i "Turons de Maçanet", així com uns àmbits addicionals de protecció, i n’estableix una ordenació de conjunt.

Foto: Quico Villà
Pel que fa als hàbitats d’interès comunitari, a la zona apareixen els següents, propis de zones humides: Hi ha prats de dall de terra baixa i de la muntanya mitjana (Arrhenatherion), alberedes, salzedes i altres boscos de ribera. També hi ha altres hàbitats que no són propis de zones humides, com prats mediterranis rics en anuals, basòfils (Thero-Brachypodietalia), suredes, alzinars i carrascars i pinedes mediterrànies. També s'hi ha citat els hàbitats de basses i tolls temporers mediterranis, jonqueres i herbassars graminoides humits mediterranis del Molinio-Holoschoenion.
 El conjunt de les comunitats vegetals aquàtiques i higròfiles constitueixen un important vestigi de la vegetació primitiva que ocupava tot l’estany. És destacable la presència de marcòlic (Lilium martagon), lliri de neu (Galanthus nivalis), pulmonària de fulla estreta (Pulmonaria angustifolia) i marsilea (Marsilea quadrifolia).
Pel que fa a la fauna, destaquen els ocells aquàtics. Hi crien, per exemple, diverses espècies d’ànecs (Anas platyrhynchos, A. crecca, A. querquedula, A. clypeata), cabusset (Tachybaptus ruficollis), martinet menut (Ixobrychus minutus) i rascló (Rallus aquaticus). Entre els peixos és molt remarcable la presència de l'espinós (Gasterosteus gymnurus), única població coneguda de la conca de la Tordera. L’herpetofauna és també molt diversa i singular, amb espècies com la tortuga d’estany (Emys orbicularis), la tortuga de rierol (Mauremys leprosa), el tritó palmat (Lissotriton helveticus), el tritó verd (Triturus marmoratus), la reineta (Hyla meridionalis) i la salamandra (Salamandra salamandra). Destaca també la presència en tolls i basses de crustacis anostracis, com Tanymastix stagnalis.


Estany de Sils al mapa de Joseph Aparici de l'any 1720

 
L'estany de Sils ocupava una superfície aproximada d'uns 7 km quadrats, el que fa que es vegi sovint representat amb unes dimensions més grans que l'Estany de Banyoles a l'antiga cartografia de Catalunya. Aquest llac apareix per exemple als mapes "Cataloniae principatus descriptio nova de Gerard Mercator, 1619""Catalonia de Guiljelmus Blaeu excud. Amsterdam, 1632""Cataloniae principatus et Ruscinonis ac Cerretaniae comitatuum exactissima dilineatio, cura et studio de Matthäus Seutter de 1740""Cataloniae principatus, nec non Ruscinonensis et Cerretaniae Comitatus in eorum vicariatus peraccurae distincti de Nicolaum Visser" i a "Cataloniae Principatus novissima et accurata descriptio de J.B. Vrients, 1608".
Com moltes zones humides en el passat, aquest llac era vist com una zona malsana. Al llarg dels darrers segles es va intentar drenar el llac amb l'objectiu de guanyar noves terres de conreu i lluitar contra el paludisme. Els intents de dessecació no varen reeixir fins a l'any 1851 quan es va construir la sèquia que anava a desembocar a la riera de Santa Coloma. Les terres obtingudes amb la dessecació de l'estany es varen repartir entre la gent que havia construït la sèquia. Amb el temps la conca de l'antic llac es va cobrir de prats de dalla a on es deixava créixer l'herba pel ramat. Cap al darrer quart del segle XX les plantacions d'arbres per a usos comercials, pollancres i plàtans, varen substituir els camps de dalla originals.
Aquest llac no s'ha de confondre amb el llac Sils (Silsersee) al terme municipal de Sils Maria al cantó suís de Grisons. (o dic més que res pels que aniran a Suïssa ben aviat).
Seguim caminant planerament, mai tant ben dit, i de manera agradable fins a trobar la sèquia. La sèquia de Sils, element hidromorfològic que ha condicionat el paisatge actual de l’Estany de Sils pel seu efecte drenant,  construïda artificialment el 1851 per a dessecar l’estany, al llarg del seu recorregut més o menys paral·lel a la via del ferrocarril, rep tots els recs i rieres que abans vessaven a l’estany, i dirigeix les seves aigües cap a la riera de Santa Coloma. Tot i així, quan les precipitacions són abundants i persistents, la sèquia no pot absorbir tot el volum d’aigua i és quan es desborda i pràcticament tot l’espai queda inundat.
Anem seguint paral·lelament a la sèquia i al cap d’uns 300 m. aigües avall ens trobem amb el Pont Vell o Pont del Dimoni de Sils (em sembla que fa de divisòria amb Maçanet, ja que també és conegut com a Pont Vell de Maçanet). És un antic pont de pedra del segle XVIII protagonista de les llegendes que vinculen l’Estany amb el Diable. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Pont d'un sol ull que travessa la sèquia de Sils. La seva llargada és d'uns vint-i-cinc metres i la seva amplada d'uns quatre metres, comptant les baranes. L'arcada que comunica les dues ribes consta d'una volta de mig punt coberta de rajol. La part de les baranes fou recentment reconstruïda amb maons i ciment.

Foto: Esperanza Ródenas
Aprofitem l’indret per esmorzar ja que ens ofereix part de sol i part d’ombra de la vegetació que l’envolta. Mica en mica la temperatura va augmentant, fa un sol esplèndid però encara refresca prou.
Acabats d’esmorzar reprenem el camí direcció a la Torre de Marata que és un casal fortificat i emmurallat, d'estil gòtic, en el que destaca la torre de defensa. Està situat al veïnat de Marata en el municipi de Maçanet de la Selva.
No se sap la data de construcció de la fortificació. La primera notícia documentada de la família Marata és de l'any 1287, quan s'emparentà amb els Cartellà. Pertanyia a Alemanda de Cartellà, germana de Bernat III de Cartellà i de Sant Vicenç i casada amb Ramon de Marata del qual l'edifici va prendre el nom. Aquest ha estat el nom que s'ha mantingut fins avui dia, tot i haver canviat de propietaris durant segles. Així, l'edifici passà per diverses famílies nobles com la dels ducs d'Híjar i el comte d'Aranda.
El 1462 n'era el senyor Francí Miquel, feudatari del bisbe de Girona Margarit. Des del segle XIX esdevindrà un mas de pagès. La torre fou mig destruïda per un llamp l'any 1880 i el 1923, un gran incendi afectà el pis superior de la casa que devia servir de pallissa i graner.
Situada davant la façana, al cantó dret, es troba una capella dedicada a Santa Anna, de nau rectangular i amb un absis de mig punt, que va ser restaurada degut a la destrucció que patí el 1880 al caure-hi un llamp. La capella data de finals del segle XVI (1594) i fins al segle XIX estava oberta al culte. Fou abandonada a principis del segle XX i recuperada durant la restauració general dels anys vuitanta.

Foto: Quico Villà
Actualment es troba en bon estat de conservació però l'interior no es pot visitar per ser una propietat particular. Pel que fa a la datació, en general tot el conjunt, tant pels elements que el componen com per l'aparell, és atribuïble al segle XV, dins un gòtic tardà.
Arribats en aquest punt, després de passar enmig de camps de farratge acabats de segar, arribem a una carretera que cal travessar per continuar el nostre camí direcció a Maçanet. Continuem caminant per camps de cereals, tot ben verd, amb unes tonalitats de verd que no tenen res a envejar amb els blaus de la mar i menys quan les espigues ajaçades prenen el moviment i les ondulacions corresponents provocades pel vent que et transporten dins un oceà verdós. Voregem un petit turó i albirem el poble de Maçanet de la Selva. Aviat veiem el castell de Torcafelló, la pujada del dia, i cap allà ens dirigim. Passem per una granja de vaques, girem a l’esquerra direcció a la carretera que ve d’Hostaltic, la travessem i comencem a pujar. Ben aviat som a dalt.
El castell termenat de Torcafelló, o de Torcafeló o Torcafaló, és un castell situat al municipi de Maçanet de la Selva, construït pels volts de l'any 1080, documentat des del 1106, i que va funcionar entre els segles XI i XIII. És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional.
Edifici de planta rectangular d'una planta i terrassa envoltat per les restes de l'antic fort medieval. Està cobert amb una terrassa amb merlets de rajol i sòl de rajola, on hi ha també un campanar de cadireta, mig de pedra i mig d'estructura de ferro, que conté una campana.
 La Capella de Sant Jordi és l'únic edifici que resta sobre les restes de la torre mestra del castell de Torcafelló. Pel que fa a les restes del recinte fortificat, existeixen restes del fossar, d'una cisterna, de la torre circular central i d'estructures internes dels recintes sobirà i jussà del castell.
Al segle XV el fort es desmuntà i es va construir la Capella de Sant Jordi, ermita de culte processional (1450). A mitjan segle XVIII va funcionar com a Santuari de repòs d'administració laica. Fou lloc de culte fins a la desamortització, quan passà a ser propietat estatal.


Foto: Fermí Sicília
Durant la segona guerra carlista s'hi establí un grup de militars valencians (1845-49) que va fortificar i realçar la capella i s'hi instal·là una torreta d'una línia militar de telegrafia òptica actualment desapareguda (sembla ser que durant el segle XIX es va convertir en la torre nº 57 de la línia de torres de Telegrafia Òptica militar, del ramal de  Barcelona a Girona).
Durant el segle XX estigué abandonat fins al 1983, quan l'associació maçanetenca del Taller d'Història va començar a promoure la seva restauració que es va dur a terme entre 1985 i 1992. En aquest moment es van trobar, descontextualitzats, diversos elements arqueològics que abasten des de l’ibèric final al baix imperi. En destaquen fragments de ceràmica campaniana (àmfora Pasqual I), fragments de dolium i quatre monedes de bronze del segle IV dC.
Recentment, els anys 1999-2000, hi va tenir lloc una campanya d'excavació arqueològica que va evidenciar i classificar les restes romanes, medievals i modernes del lloc. En aquesta campanya, sota les estructures medievals es van trobar diversos materials del canvi d’era i fragments de ceràmica baix-imperial del segle IV. Sobretot es van documentar les diferents fases de construcció del castell, des del segle XI al segle XIII.
Un cop dalt el castell, pugem al terrat de la capella per una escala de cargol feta de ferro i podem gaudir d’una magnífica panoràmica de 360º ja que el dia és molt clar: Montnegre, Montseny, Pirineu, Gavarres, etc. Tots els castells que fan de vigilants d’aquesta entrada de Catalunya per la Depressió Prelitoral, l’autopista, la carretera, la via de tren normal i la de l’Ave, polígons industrials...Només ens falta el mar. Evidentment, aprofitem per a fer la foto de grup.


Foto: Fermí Sicília
Baixem del castell i anem cap a Maçanet de la Selva. Abans d’entrar a la població passem per davant de can Roure, una masia molt interessant, molt ben conservada, situada a tocar del nucli urbà. Són coneguts diversos pergamins que esmenten la masia, un dels quals data de 1188. El 1329 era habitada per Bernat Roure i des d'aleshores se l'ha conegut amb el seu nom actual. De la seva façana hi destaca el portal adovellat i tres finestrals d'arc conopial i traceria gòtica, del segle XVI. Llàstima que està rodejada de zona industrial no massa maca.
Travessem el poble. Avui és mercat i també fan una festa dedicada a la gent gran, és a dir, com nosaltres però del poble. Els espera la pubilla i l’hereu per anar a celebrar-ho. Sortim del poble i anem cap el polígon industrial de Puigtió; el travessem tot, passem pel costat de la depuradora i agafem un camí que ens ha de tornar a l’àrea protegida de l’estany. Transitem altra vegada  per camps de cereals i plantacions de pollancres i plàtans i arribem a la talaia de l’inici. Aviat som a l’estació i encara que no ens esperin ni la pubilla ni l’hereu estem molt contents per què ens ho hem passat molt bé, ha estat una bona sortida que ens ha permès fer-la tota podent anar xerrant i caminant en grupets, planera, amb un molt bon temps i acabant anant en màniga curta. Del fred del matí ningú se’n recorda.
Quico Villà