226·Colors de tardor al Montseny

18.10.2017 | 3'45h | 11km | 590mts 



Foto: Fermí Sicilia

Fotos: Fermí | Isabel

Guia: Fermí Sicilia. Pep Illa, Ímma Font, Esther Cojo, Xavier Domenech, Josep Carrillo, Tomi Rodriguez, Joan Puig, Sendo Sallés, Jaume Roig, Assumpta Duran, Esteve Palacio, Montse Dalmau, Pep Palo, Rosa Amat, Ímma Aymerich, Francesca Fradera, Josep Saleta, Isabel Navarra, Joan Vera, Elena Morón, Pere Vilardebó.

Hem iniciat la excursió ben aviat cap a les 8 del matí. El dia estava una mica núvol i tot que s' anunciaven fortes pluges que van caure a la tarda .El temps durant el mati va aguantar molt be i fins i tot varem tenir sol , encara que a l' alçada del Turó del Home ens va acompanyar una mica de boira.

La caminada la varem iniciar a Santa Fe a la font dels Passavets. Des de la font varem iniciar una sostinguda pujada per una camí que porta cap el Turó del Home entre mig de uns espectaculars boscos de fagedes centenàries . Algunes d' elles ens mostraven les seves espectaculars arrels que quedaven a la vista per la erosió de la terra per les pluges. Pel camí ens varem trobar un pou de glas que es manté en molt bon estat , encara que la seva funcionalitat en la actualitat es nul·la.

Un cop arribat a dalt de tot de la pista en la Avetosa hem gaudit mentre esmorzàvem de una espectacular vista  del Turo del Home , de les Agudes, i de les muntanyes que configuren el Parc del Montseny. Després d`esmorzar entre mig de la boira alguns companys han pujat al cim del Turo del home i altres hem vorejat la pista fins agafar el camí que portava direcció a les Agudes .

El coll de les Agudes es un pas estret que comunica els dos cims i des de on en dies clars es pot veure la carena del Cadi . Al final del coll s' arriba a una petita explanada des de on s' inicia la ascensió al cim de les Agudes on es te una visibilitat de 360 graus de totes les muntanyes i valls que la envolten. Des de aquesta alçada es pot gaudir de la policromia de colors dels arbres en mig de la tardor . 


Al final del coll s' arriba a una petita explanada des de on s' inicia la ascensió al cim de les Agudes i es troba la creu on fem la foto de grup.En aquest punt iniciem el camí de baixada cap a Santa Fe passat per la Font de Briansó , fins arribar de nou a la Font de Passavets on tenim els cotxes. Isabel Navarra.


225·Boscos de Breda i la font d'en Menjahòstias

11.10.2017 | 4h | 12km | 325mts 



Foto: Francesc Costa
Fotos: Isabel  |  Fermí
Guia: Francesc Costa. Josep Carrillo. Tomi Rodríguez, Francesca Fradera, Francesc Parera, Fermí Sicília, Jaume Roig, Xavier Domènech, Joan Vera, Rafaela Garcia, Rossend Sellés, Pep Saleta, Ímma Aymerich, Ímma Font, Pep Illa, Assumpta Duran, Soco Salgado, Pep Garriga, Isabel Navarra, Cose Montserrat, Esteve Palacios, Rosa Amat.



Amb la fresqueta del matí comencem a caminar a la part alta de Breda, sota l'ombra protectora d'una alzina gegant. Camí decorat de pedres, davant Ca l'Erola, que després de travessar la riera de Riells, que avui trobarem diverses vegades, ens acosta a una bòvila tancada. Al davant una muntanya gratada d'on en sortien els trastos de ceràmica que han fet famós el poble esmentat.

Ara toca pujar enmig d'un bosc de roures que encara no han tastat la tardor, verds que són i vermells d'aquí poc quan el fred arrivi. Trescant i començant a deixar enrere la fredor arribem a l'església medieval de Sant Llop de Viabrea, sant molt recomanat per diverses enfermetats. Entre els que caminem pocs han sentit a parlar de Viabrea, ara un municipi junt amb Riells. Es tracta d'un conjunt de cases de pagès esparses a l'entorn d'aquesta església dalt del turó que pergamins antics en diuen Sabruguera de Vilabrega i que ara són ruïnes.



Foto: Isabel Navarra

Baixarem per un decidit corriol ple de pedres i amb vistes al Montseny cap una pista a tocar del torrent de la Poncella, que avui baixa sec. És un tram del Gr 83 (El Camí del Canigó) que comença a Mataró. Enmig d'una vegetació variada i humida, per un llarg camí i pujada constant, arribarem al collet de Can Julià enmig de les queixes del personal que diuen que tenen gana. Doncs que ens aturarem en un lloc de sol a mossegar.

Continuem amb la panxa reparada cap a la font d'en Menjahòstia, recó bonic on es pot tastar l'aigua aspra que sempre raja, fins i tot ara que fa molt que no plou. Desfem una mica de camí i ara ja toca anar de baixada per un corriol brut que no hi passa mai ningú. I ple de bolets de les famílies perilloses de més anomenada. Vegetació aclaparadora enmig d'un sot on la llum no hi arriba mai i els verds de tots els colors engresquen. Molses que m'agraden, ocells que expliquen coses, branques i d'aquí quatre dies la tardor ho deixarà tot de fotografia.



Foto: Francesc Costa
Tornem a trobar la riera de Riells que baixa amb força aigua que arreplega dels vessants del Montseny. Aquí cal trevessar-la una mica a precari tot i que hi ha pedres que ho fan més fàcil, però també és fàcil relliscar com li passa malauradament a la companya Francesca, sense que la cosa passi a majors. Vaja que no hem avisat cap helicòpter.

Després de cercar i no trobar la font del Pigot una altre vegada toca passar la riera esmentada, aquest cop sense perill que hi ha pont. I de seguida comença un llarg camí planer entre boscos ara de roures, ara d'alzines i a vegades alguna pinassa. Ens durà en un petit recó bonic decorat per la ruïna del molí d'en Bosc, un forn de ceràmica i la font Pintoresca a la que s'arriba després de passar un pont de fusta sobre la riera que no tornaré a esmentar. Ens estintolem en amable conversa perquè el lloc acompanya: fulles de colors i el soroll de l'aigua que baixa i l'ombra de gegantins arbres ben alimentats.

Ja estem acabant la jornada, abans però veiem la ruïna d'una farga i a tocar de Breda una plantació atapeïda de prims pins que recorden les famoses llances que un tal Velázquez va dibuixar també a Breda.
Francesc Costa
224·Les Roques del Rei, a Sant Hilari Sacalm

4.10.2017 | 4'10h | 12km | 510mts 



Foto: Fermí Sicilia

Fotos: Quico | Isabel | Fermí



Guia: Josep Carrillo. Tomi Rodríguez, Francesca Fradera,  Fermí Sicília, Jaume Roig, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Pallàs, Joan Vera, Rossend Sellés, Pep Saleta, Ímma Aymerich, Montse Serra, Joan Puig, Xavier Vilert, Montse Dalmau, Pep Palomar, Pep Illa, Soco Salgado, Pep Garriga, Lali Canals,  Isabel Navarra, i Quico Villà.

Marxem de fosc i es presenta un bon dia. Arribem a Sant Hilari on ens esperen els arenyencs i els del Barcelonès; ens cal esperar, però,  un despistat que està venint acompanyat dels seus cans. Aviat i som tots i en Josep Carrillo, que porta la sortida, passa al davant amb el cotxe. Agafem el camí cap el polígon industrial de Can Garriga, passem naus industrials i vivers d’arbrers diversos (alzines, sureres, avets...) fins endinsar-nos en una carretera-pista, una de les que porta a Sta. Coloma de Farnés, que passa pel mig d’un bosc ufanós i bonic. Els colors tardorencs comencen a pintar les fulles i ens fan venir salivera pensant com de bonics seran d’aquí pocs dies. Finalment deixem els cotxes i comencem a caminar direcció a El Pedró. Els boscos humits de castanyers ens acompanyen gairebé durant tota la ruta acompanyats de boscos d’avets. Passem el Pedró sense aturar-nos-hi, a la nostra esquerra, amagat dins l’arbrat i aviat arribem a una cruïlla de camins que ens fa prendre el de la dreta, baixada avall, per un camí agradable, direcció a Sta. Margarida de Vallors. Arribats a l’ermita esmorzem aprofitant les taules i bancs que hi ha a l’exterior, als voltants de l’hostal que acompanya l’ermita. D’aquí estant tenim una panoràmica de les Pedres del Rei, objectiu del dia.

“Santa Margarida de Vallors és una antiga parròquia, esmentada el 939. La vella església romànica es consagrà el 1193, però pràcticament no en queda res, degut a una sèrie de reformes dutes a terme entre el 1680 i el 1743, consistents en la construcció de l'actual façana, l'ampliació de les capelles laterals, la construcció de la sagristia i d'un nou presbiteri i d'un campaneret de torre sobre la façana. Davant hi ha el cementiri.


Foto: Quico Villà
Actualment té un aspecte d'estil indefinit, amb porta rectangular amb ornaments barrocs, un ull de bou, vessants a laterals a diferent nivell i una torreta-campanar, al capdamunt, amb teulada piramidal de teula vidrada. Fou molt dignament restaurada l’any 1992 i recentment resta en bon estat.” (http://fermuntanya.blogspot.com.es). 

Tornem un xic enrere, remuntant el camí; ara la baixada s’ha convertit en pujada, evidentment, fins arribar a la Pedra dels Evangelis, al costat mateix de la pista on hi havia un pagès serrant troncs. 
La Pedra dels Evangelis és una fita de pedra, d'1'5 metres alt per 0'5 d'ample, amb les inicials ML+MA inscrites a la seva cara plana. Marcava els termes de les parròquies de St. Miquel de Cladells (ara Sta. Coloma de Farners) i de Sta. Margarida de Vallors (ara St. Hilari Sacalm) i, alhora, els límits entre els bisbats de Vic i de Girona. La seva cronologia és desconeguda. 

Enfilem el camí amb una bona pujada, tot passant per dins el bosc. Arribem a la casa de Cal Rei, una mica deixada però que sembla habitada ja que hi ha tres gossos lligats (encara bo) que no deixen de bordar-nos quan passem. Anem seguint el camí flanquejant la muntanya i enfilant-nos progressivament. Ara passem per davant de can Cigala, una casa abandonada i mig enrunada, acompanyada d’un magnífic llorer al davant de la façana. A cent metres, a l’esquerra,  surt el corriol que ens porta al cim de les Roques del Rei, un gran mirador damunt les Guilleries, el Montseny, St. Hilari i entorns, tot observant l’ermita on hem esmorzat i comprovar la distància i diferència de nivell que hi ha. És un conjunt de roques granítiques que destaquen per la seva composició i bellesa. Hi ha una creu de ferro plantada el 1901 dedicada al bisbe Salvi Huix. Les Roques del Rei és una muntanya de 852 metres que es troba al municipi de Sant Hilari Sacalm, a la comarca de la Selva.


Foto: Fermí Sicilia
Fem la foto de grup i emprenem la baixada pel mateix corriol. Arribats altra vegada a can Cigala, seguim per l’esquerra del camí en direcció al Pedró (estem fent part del camí de les 10 ermites). Pins altíssims i rectes, castanyers a tort i dret (llàstima que les castanyes són petites), i algunes alzines. Al cap d’una estona arribem al collet dels Republicans i ben aviat acabem el cercle del recorregut arribant a El Pedró.

“El Pedró (915 m) és el punt més alt de la serra del mateix nom. En aquest turó hi ha l'ermita de la Mare de Déu del Pedró, centre de devoció comarcal, està situada a la vessant nord del turó de Goteres i pertanyia al terme de Santa Margarida de Vallors (ara a Sant Hilari Sacalm). Antiga església romànica, d’una sola nau, amb sagristia a migdia. L'edifici, ja esmentat l'any 1285, fou ampliat el 1521 i el 1650, esborrant tota traça de l'edifici primitiu. L'any 1971 s'hi féu l'última reconstrucció que no té res a veure amb l’original. A l’altar s’hi venera una imatge de la Verge del Pedró, de 50 cms, del s. XVII, de tradició gòtica i formes abarrocades. Multitudinari aplec el tercer diumenge de juny.” (http://fermuntanya.blogspot.com.es)

Reprenem el camí per la petita pista que ens ha de portar als cotxes. En Joan Pallàs ha trobat un Ou de Reig magnífic que el porta com si fos talment un calze sota pali per aquest territori de les Guilleries, un enorme massís de muntanyes velles i gastades cobert d'una diversificada massa forestal que presenta tonalitats úniques en qualsevol estació. Castanyers, alzines, roures, faigs, pollancres i tot tipus de coníferes sembla que es disputin el terreny. Això configura un paisatge atapeït, tranquil i feréstec a la vegada, que, en alguns llocs, es fa intransitable.


Foto: Quico Villà
“No es pot pas dir que les Guilleries hagin estat una zona molt poblada, sinó al contrari. Des de fa algunes dècades la gent de les rodalies s'ha anat concentrant al nucli més important que hi ha a la zona, Sant Hilari Sacalm, símbol i capital de les Guilleries.

La solitud, la grandesa i les boscúries inacabables d’aquests indrets transporten el visitant a un estat de serena tranquil•litat” http://fermuntanya.blogspot.com.es

Ha estat una excursió molt maca i agradable, acompanyada d’un dia sense calor.

Quico Villà
223·La Costa de Can Barbat, a Tona

27.9.2017 | 3h | 10km | 479mts 


Foto: Quico Villà
Fotos: Quico  |  Isabel  |  Fermí


Guia: Quico Costa. Xina Garcia, Francesca Fradera,  Francesc Parera, Fermí Sicília, Jaume Roig, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Pallàs, Joan Vera, Rossend Sellés, Cose Montserrat, Pep Saleta, Ímma Aymerich, Elena Morón, Pere Vilardebò, Cèsar Milián, Uli Denig, Teia Montmany, Montse Serra, Joan Puig, Isabel Navarra, Teresa Sicart, i Quico Villà.

Quan érem petits segurament recordareu que un dia o altre a casa es parlava del Noi de Tona, sense saber massa qui era, només que era un xarlatà que es dedicava a arrencar queixals de poble en poble i poca cosa més. Com que avui Tona és el nostre punt de partida, agafem el text que l’Amadeu Lleopart té al seu blog per fer un retrat d’aquest personatge. Diu així:

“Ara que és temps de festes majors, penso en Josep Molera, el Noi de Tona, aquell personatge excèntric, xarlatà i arrencaqueixals, que de festa en festa voltava per tot el país. De fet, el Noi de Tona, tot i haver nascut i passat la infantesa en una casa del carrer Major tonenc, se’l considera sobretot un personatge barceloní. A propòsit de Josep Molera i la vinculació, com a xarlatà, amb el rovell de l’ou de la geografia barcelonina, en un article del maig del 2014, publicat a El Punt Avui, l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté en va parlar una mica: “Aquest era un jove de la comarca d’Osona que va anar a Barcelona a principis del segle XX. Sembla que xerrava pels descosits, ho feia en vers i pretenia arreglar tots els problemes polítics. Després passava el plateret per la Rambla i si s’empipava feia parracs amb la seva roba i se’n comprava una altra, normalment amb els saldos dels drapaires, però millorava la imatge i altre cop a discursejar”. De fet, al cap i casal encara hi ha qui recorda la frase feta “sembles el Noi de Tona”, per referir-se a algú que parla molt i molt (tal vegada per convèncer l’audiència a propòsit d’alguna idea sorprenent), i la variant “sembles el Noi de Tona, que tot ho dóna”, per caricaturitzar qui acaba malbaratant el patrimoni de manera forassenyada (de fet, Molera –que, si parlem de la seva economia personal, devia anar fent la viu-viu– va morir en la pobresa). De la biografia –i de la llegenda– d’aquest personatge (nascut al nostre poble a mitjan segle dinou i mort a Barcelona als anys vint del segle passat) se n’ha parlat força. N’hi ha una mica aquí, una mica allà... Potser alguna hora caldrà animar-se a recollir-ho tot i endreçar-ho una mica. I passar la goma damunt certes falsedats.


El noi de Tona

El que ara voldria és fixar-me en un parell de semblances que intenten esbossar-ne el perfil humà. El músic empordanès Enric Vilà i Armengol (Calonge, 1911 – Torroella de Montgrí, 2007) va escriure un article per al Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí del 1991 en què explicava el que sabia de la vida del personatge en qüestió. No l’havia conegut directament, però –segons deia– havia conversat amb algun bon informador. Vilà comentava que, del Noi de Tona, “se’n parlava més per les habilitats i facècies que pel discutit perdigó a l’ala; ja que de ximplets, orats, beneits, trencadells, taral•lirots, tocats del bolet, llunàtics i que els falta un bull, tots els pobles solen sofrir-ne, però que a més tinguin les facultats suficients per sortir del seu terme i de la seva comarca ja són uns casos excepcionals”. Per tant, si el Noi de Tona va esdevenir un personatge conegut arreu de Catalunya, és que tenia habilitats dignes de ser destacades. Vilà el descrivia així: “Per un moment l’imaginem pensívol, amb la cara de pell fosca i els ulls vius, rodons i petits que sempre estaven somrient maliciosos. Ens fa pensar en el típic frustrat, a qui l’astúcia, substituint la cultura, féu viure la temptadora trapelleria, la picaresca en l’ambient propici de fi i principi de segle”.

Però el millor retrat que conec del Noi de Tona és el que va sortir de la ploma de l’escriptor de les terres de l’Ebre Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995), inclòs en el volum cinquè de la seva obra completa: “Un altre ambulant famós de principis del segle fou el Noi de Tona. Tothom sap que arrencava dents i queixals amb els dits, dotats, pel que es veu, d’una força considerable. En principi, no feia pagar res, però tothom li donava alguna cosa. Ell mateix s’havia arrencat la ferramenta i mostrava la boca esdentegada. Deia que les dents i els queixals es corcaven, feien molt de mal, causaven tota mena de malalties i com que, al capdavall, d’una manera o d’una altra, acabaven per desaparèixer, valia més no esperar. Feia els seus discursos al mig de la plaça, o en algun cafè, dempeus sobre una taula i amb veu d’estentor. Sempre li queia algun parroquià aprofitadís.


Foto: Quico Villà

El Noi de Tona era petit amb un cap molt gros, de cara arrugada i ulls enfollits. Parlava i gesticulava com un esperitat. Si no en feien cas o el contradeien, s’estripava la vestimenta i llançava el barret a les teulades. Era un maníac grotesc i derisori”. Baixet, esdentegat, amb barret i uns ullets enfollits que sempre somreien. Que tant podia discursejar sobre política com intentar convèncer els qui l’escoltaven sobre les propietats miraculoses d’algun elixir. I ara que dic això..., sembla que, en la pel•lícula Aventuras del Noi de Tona (1917), rodada al Paral•lel, s’esgargamellava per vendre l’elixir Geraldine, en honor a la Bella Geraldine, una famosa trapezista de l’època. La pel•lícula, és clar, era muda, però la gestualitat d’aquest tonenc de naixença devia resultar suficientment atractiva. 

Tona és una d’aquelles poblacions que per una part dels excursionistes, viatgers, automobilistes... és només un lloc de pas conegut pel seu castell, pel restaurant de tota la vida a la cruïlla de les quatre carreteres (Seva, Vic, Collsuspina, Granollers), per la recta de la seva carretera direcció Vic després de fer totes les corbes del Congost, per l’autoservei Esclat, etc. però que mai ens s’hi ha aturat. El que ho ha fet, s’hi queda, si pot, encara que sigui només a estiuejar. Avui fem parada sense fonda per iniciar la nostra excursió. Ens trobem al final de tot del carrer Jaume Balmes després de maniobrar per unes quantes rotondes, tot fent una espècie de gimcana, abans no ens hem endinsat en el nucli urbà. Deixem els cotxes, doncs, al pàrquing de la zona esportiva, al costa de la zona escolar.


Foto: Isabel Navarra

“Tona és un municipi de la plana de Vic a la comarca d'Osona, que limita amb els de Malla, Taradell, Muntanyola, Collsuspina, Seva i Balenyà. A només 10 km de Vic i situat estratègicament entre Barcelona, Manresa i Girona gaudeix d'un estol de carreteres que fan la població molt accessible des de qualsevol punt de Catalunya. Precisament aquestes vies de comunicació són les que l'han fet desenvolupar bàsicament en dos plans: on s'ubica la població i on es troben part dels masos més importants de la vila i on tradicionalment s'han desenvolupat les activitats agrícoles i ramaderes.

La vila de Tona ha estat tradicionalment agrícola i ramadera. Tot i així, des del 1874 i durant la primera meitat del segle passat, el descobriment de la presència d'aigües sulfuroses al subsòl va provocar que es convertís en una població residencial i d'estiueig, amb la fundació del diversos balnearis (Balneari Ullastres & Co, Balneari Segalers, Balneari Roqueta i Balneari Codina). Els balnearis varen tenir un gran impacte econòmic en la població, van suposar un important impuls econòmic, social i urbanístic pel poble, i varen convertir Tona en un centre d'estiueig de primer ordre.

 A més a Tona també hi ha diverses torres modernistes com les torres Llussà i la Torre Simon totes elles de l'arquitecte Francesc Guàrdia i Vial (gendre i col•laborador de Lluís Domènech i Montaner). Però el canvi d'hàbits del turisme i l'avenç de la medicina van provocar la decadència d'aquesta activitat. Així, doncs, el municipi es va transformar a partir dels anys 70 del segle passat, ja que la seva població s'incrementà notablement a causa del desenvolupament industrial. En els últims anys Tona ha recuperat aquest caràcter de vila d'estiueig i residencial amb la rehabilitació dels hotels en residències per a la tercera edat.


Foto: Isabel Navarra

L'entorn de Tona encara conserva molts espais naturals, i pels seus entorns s'hi pot observar un paisatge agrícola però alhora natural com són els turons típics de la Plana de Vic i la seva vegetació.” (Viquipèdia) “Al municipi de Tona, s’hi han trobat restes neolítiques. Més tard, entre els segles VIII i V aC, la zona del jaciment del Camp de les Lloses va ser poblada, probablement de manera temporal. Podem dir, doncs, que el lloc de l’actual poble de Tona ha estat habitat des de molt antic. Per les troballes conegudes, algunes hipòtesis apunten que al pla del Castell hi va haver un assentament iber. Però el poblat antic que comencem a conèixer millor és el del Camp de les Lloses, que correspon al segle II aC, a l’època de la romanització. Segons sembla, era un nucli de poblament de caràcter militar, i estava relacionat amb la construcció d’una via romana que, creuant l’actual municipi de Tona, comunicava Vic amb Caldes de Montbui. Al Camp de les Lloses hi havia tallers dedicats a la fabricació d’objectes de bronze i de ferro.

Cap al 880, el comte Guifré el Pilós va establir o refer el terme del castell de Tona. Encara s’hi conserven una torre de guaita i algunes filades de pedres d’uns murs defensius, dalt el turó —anomenat precisament— del Castell. Fins a la primera meitat del segle XIX, el terme de Tona incloïa una part important del municipi actual de Collsuspina. El 888 o el 889, es va consagrar l’església parroquial de Sant Andreu, al Castell, però, probablement, l’origen de la parròquia és molt anterior a aquesta data. A la sagrera de l’església parroquial del Castell, s’hi va formar un petit poble. També hi ha força masos documentats des de l’edat mitjana.

Durant uns dos segles, els Montcada van ser senyors del castell i el terme de Tona. Quan va morir Guillem a de Montcada (sense descendència), el domini va tornar al rei, que, després de diverses vicissituds, el va vendre a un altre feudal. Els tonencs no hi estaven conformes i van aconseguir, gràcies a la col•laboració de la ciutat de Barcelona, retornar al senyor la quantitat de diners que havia pagat i, així, deixar de dependre’n. Per la concessió, per part del rei Martí l’Humà, del dret de carreratge (1401), Tona passava a ser carrer de Barcelona, o sigui, els tonencs tenien, des de llavors, els mateixos drets i obligacions que els ciutadans de Barcelona. El rei li va reconèixer, a Tona, un primer règim municipal autònom. Als segles XIV i XV, el terme tonenc, com tants d’altres, va perdre població, a causa de la fam, les epidèmies, etc.

El poble actual es va començar a formar al segle XVI (una època de prosperitat econòmica general), aprofitant un camí que comunicava la plana de Vic amb Barcelona. En aquest carrer o poble nou hi vivien i treballaven, entre d’altres, uns quants paraires i teixidors, que van constituir una confraria o gremi. La seu d’aquesta confraria, que encara es conserva, també servia de casa del comú (és a dir, d’ajuntament).


Foto: Isabel Navarra

Quan el nucli originari del poble actual s’anava consolidant, al primer terç del segle XVII, el problema del bandolerisme també va afectar-lo. Algun tonenc va pertànyer a la quadrilla del bandoler Serrallonga. Però el fet més greu és que un grup de bandits va tenir el poble de Tona atemorit durant una llarga temporada, en connivència amb les autoritats locals.

Al segle XIX hi va haver la construcció de l’església parroquial del nucli urbà. Es va edificar després d’un llarg conflicte entre els habitants del poble i un sector important de la pagesia. Va substituir l’actual santuari de Lurdes (al peu del Castell), que abans havia reemplaçat, com a església parroquial, la de dalt el Castell. Tona, com tantes altres poblacions catalanes, va patir l’assot de les tropes de Napoleó i va ser escenari d’algun episodi cruent de la Primera Guerra Carlina.

La fesomia del poble va anar canviant gràcies a la construcció de la variant (així la carretera que comunica la plana de Vic amb el Vallès i Barcelona deixava de passar pel mig del poble) i gràcies als barris que es van formar arran de la descoberta de deus d’aigües considerades medicinals i la construcció de balnearis. La primera deu d’aigües sulfuroses va ser trobada el 1874.

Al primer terç del segle XX, es van produir novetats importants: l’arribada de l’aigua, el telèfon i l’electricitat; l’obertura d’una fàbrica tèxtil (l’única que hi havia); la inauguració de l’escola pública Caterina Figueras (pagada per Antoni Figueras, un estiuejant), i l’inici de l’Aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell, a partir de tradicions locals relacionades amb l’ofici de traginer, amb una antiga confraria (sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser)..., i amb llocs del poble amb un important valor simbòlic (sobretot, el Castell).

A causa de la Guerra Civil, més de 30 tonencs van morir. L’església parroquial i la rectoria (amb un valuós arxiu) van ser cremades. En les torres i altres edificis d’un dels barris formats a partir d’un balneari (Roqueta), durant la guerra hi van viure uns 500 refugiats procedents, la majoria, de Madrid. Un hotel del barri Codina (l’altre barri sorgit de l’estiueig) va ser transformat en hospital de sang. A més, entre Tona i el poble dels Hostalets de Balenyà, es va construir un camp d’aviació, que va tenir poca utilitat. Després de les penúries de la guerra i els anys de la postguerra, Tona ha crescut molt (demogràficament i urbanísticament). La indústria i els serveis han ofert noves possibilitats econòmiques als tonencs de naixença i d’adopció. Aquestes darreres dècades, el poble ha millorat en serveis i equipaments educatius, culturals, sanitaris, esportius... I ha mantingut un teixit associatiu divers i dinàmic.” (http://www.tona.cat)


Foto: Quico Villà
Comencem la caminada dirigint-nos cap a migdia, com si anéssim en direcció a les famoses antenes de Collsuspina, damunt del Roc Gros, de tant bon record a la colla dels Dimecres. Però no patiu, no hi arribarem pas. Prenem primer un tros de camí asfaltat però ben aviat el deixem per agafar una pista que talla les margues grises de fa més de 60 milions d’anys que hi ha a tota la Plana al mateix temps que ens ofereix bones panoràmiques damunt el territori, destacant els turons testimoni d’aquesta fossa tectònica anomenada Plana de Vic o Osona. El dia s’està aixecant i la boira d’Osona no ens deixa veure prou bé el Montseny. El sol lluita per fer arribar la seva escalfor  i finalment ho aconseguirà; abans, però, passem pel costat d’una granja de porcs amb una pudor espaterrant de la qual fugim accelerant el pas fins a esguardar l’ermita de Vilageriu a l’esquerra, una mica lluny, on un parell de vegades anteriors ha estat el nostre aixopluc per esmorzar.

“Sant Miquel de Vilageriu és una església romànica al costat de la masia de Vilageriu (Vilageliu) a 500 m del nucli urbà de Tona a la comarca d'Osona. L'església s'esmenta com Sant Miquel de Vilageliu en els mapes per l'Institut Cartogràfic de Catalunya. L'església del segle X va ser reedificada en el segle XII i reformada en el XVIII, encara que sense grans modificacions. Consta d'una sola nau, dividida en tres trams amb arcs torals, les columnes són semicilíndriques i amb volta de secció rectangular. L'absis semicircular té volta de canó. A l'exterior, només l'absis té decoració d'arcuacions llombardes sense lesenes i dues finestres. En el mur sud hi ha la porta d'entrada amb arc de mig punt. Té un petit campanar de cadireta d'un sol forat, col•locat en la part oest de l'església.” (Viquipèdia)

El paisatge agrícola no és uniforme sinó que s’alterna amb boscos que trobem en diferents ubicacions. Arribem al torrent Güells, lloc de partió amb el terme de Balenyà. Anem fent, passem pel Pla de Carreres i el Pla Bruguer, i abans d’arribar al Racó dels Saltants esmorzem, amb el Montseny al davant, una mica enterbolit per la boira. Continuem i arribem als Saltants on esperàvem trobar-hi aigua, però no ha estat així. Per un corriol pugem fins assolir la costa del Vilar on tornem a trobar-hi plans fèrtils amb més camps i masies. Si seguíssim arribaríem a l’altiplà del Moianès. Durant el camí observem un esprint espectacular protagonitzat pels dos gossos que ens acompanyàvem perseguint un conill que, coneixedor del terreny, s’ha escapolit dels cans. Arribem a un camí asfaltat que va de la carretera de Collsuspina, que passa prop nostre, fins la masia i ermita de Vilageriu. Travessem pel un prat on hi ha una roca pintada amb el nom de la Colla del Senglar de Tona, suposadament caçadors d’aquest porc feréstec, però probablement també confrares de bons esmorzars. Arribem altre cop al torrent Güell, passem per sota l’aqüeducte que portava aigua al mas proper de can Barbat i anem a cercar la baixada de la petita cinglera que ens ha de tornar a la zona esportiva del poble on tenim els cotxes.
Quico Villà

222·Els Quatre Turons, teulada d'Arenys

20.9.2017 | 5'25h | 15,15km | 694mts



Foto: Quico Villà
Fotos: Quico Fermí

Guia: Josep Carrillo. Francesca Fradera,  Francesc Parera, Fermí Sicília, Jaume Roig, Esther Cojo, Xavier Domènech, Joan Pallàs, Martí Mataró, Rafel Montserrat, Tomi Rodríguez, Joan Vera, Rossend Sellés, Paco Hernández, Cose Montserrat, Pep Saleta, Ímma Aymerich, Elena Morón, Pere Vilardebò, Cèsar Milián, i Quico Villà.

Si per la gent de Mataró, Argentona, Cabrera, Cabrils i Vilassar, Burriac és un turó emblemàtic, els Tres Turons (Vilanegra, Mig i Montalt) pels arenyencs són l’emblema excursionista perfecte, l’itinerari dels quals s’ha de fer com a mínim un cop a la vida si ets un bon arenyenc. Penseu que ens trobem en un dels pobles més de la ceba, on es va celebrar el primer referèndum independentista del país (ara que ens trobem dins la voràgine). Arenys de Munt es troba a l'extrem nord-oriental de la província de Barcelona tot i que des dels seus orígens pertany al bisbat de Girona. Cal esmentar que des del seu naixement com a parròquia al segle IX, Arenys de Munt fou Sant Martí d'Arenys. Per la seva banda, l'Església de Sant Martí d'Arenys es va construir al segle XVI. Pel que fa a l'activitat industrial, Arenys de Munt sempre ha tingut molta població dedicada al sector tèxtil. Tot i això, el sector serveis s'està expandint en els últims temps. I és que Arenys de Munt està experimentant un creixement de població molt important en els darrers anys.

Amb una extensió de 22'05 km2, limita amb els termes de Sant Vicenç de Montalt, de Dosrius, de Vallgorguina, de Sant Iscle de Vallalta, de Canet de Mar i d'Arenys de Mar. Dins del municipi hi trobem els petits agregats de Torrentbò i de Sobirans, així com nombroses masies escampades pel seu terme i cinc urbanitzacions. El petit nucli urbà, arrapat a la Riera, es troba a 4 km d'Arenys de Mar i de la costa, a 13 km de Sant Celoni, a 10 km de Mataró i a 45 km de Barcelona. El terme queda força ben comunicat amb la carretera comarcal B-511 d'Arenys de Mar a Sant Celoni, amb la BV-5031 de Cornellà a Fogars de Tordera i, darrerament, amb la A-19 que frega el límit meridional del municipi

El relleu del terme municipal arenyenc, format per les darreres estribacions de la Serralada Litoral abans d'endinsar-se en el mar, és molt muntanyós. Les zones planes són escasses i queden limitades a les parts baixes properes a la riera i als trams finals dels torrents. Aquesta configuració geogràfica de la zona ha condicionat plenament el tipus i la intensitat de l'activitat agrària, així com les zones on es pogué desenvolupar una urbanització (web Ajuntament d’Arenys de Munt)

En Josep Carrillo, com a bon arenyenc  i coneixedor de la contrada, ens ha preparat una jornada sense cap oblit d’aquesta teulada d’Arenys, és més, ens ha portat a un quart turó que no ha estat absent de discussió amb un altre arenyenc, en aquest cas sembla ser de Sinera, però.

Deixem els cotxes a l’entrada del poble, a l’altre costat de la riera després del primer semàfor i iniciem la caminada direcció al mar, tot el contrari del nostre objectiu, però és que en Josep vol evitar la pujada sobtada per començar la caminada (ja en tindrem prou després) i ens porta a gaudir dels entorns de can Jalpi.


Foto: Quico Villà

Can Jalpí és un gran edifici en forma de castell de planta rectangular, amb planta baixa i pis, protegit com a bé cultural d'interès local. L'any 2004 el Grup Serhs va adquirir Can Jalpí, que ara és destinada a acollir reunions d'empreses, convencions, actes institucionals o activitats culturals. Can Jalpí va sortir a la serie de TV3 La Riera, sent el Casino de Sant Climent, on sortia l'exterior per donar entrada a les escenes que tenien lloc en el suposat casino. Aquest edifici fou bastit sobre una masia. A començaments del segle XIII entren a regir la casa els Berenguer de Dois, essent el vescomte de Cabrera qui, al segle XIV, els afavoreix amb la batllia independent de la jerarquia pròpia del territori del castell de Montpalau. La casa serà propietat dels Tries. A partir del segle XVII passà a mans de la família Jalpí degut a l'enllaç matrimonial de la pubilla Tries i l'hereu Jalpí, que aportà extensos dominis de Pineda de Mar, Sant Celoni i Tordera. En el segle XIX, una pubilla Jalpí es casà amb l'hereu Borràs de Barcelona. Cap al 1900 la casa fou reformada per August Borràs, indià que convertí l'antiga masia en un petit castell. En aquesta època es va fer el llac, els jardins i totes les reformes de la finca. L'any 1937 i a petició de la Generalitat, Can Jalpí, va ser cedida al govern basc per tal d'instal•lar-hi colònies infantils. 

Tot l'immoble està envoltat per una petita muralla amb portes a l'entrada. El coronament de l'edifici és de merlets, matacans i torretes als angles. A la planta baixa les obertures són rodones amb finestres geminades i portal d'entrada amb dovelles formant un arc de mig punt. Al pis hi ha finestres balconeres emmarcades amb motllures. Davant de la casa hi ha una gran era de batre. Per sota del castell hi ha un llac artificial. 

Destaca l'entrada a la finca, una edificació que fa de porta seguida d'un passeig de plataners que porta a la casa-castell. El seu estil correspon al mateix de l'edificació central. Té una part central coberta amb un arc rebaixat que fa de porta i a cada costat hi ha una torre, aquestes estan emmerletades i acaben en dues torretes. A dins s'hi pot anar per una porta lateral.  A la capella de la casa hi ha una imatge de la Mare de Déu de la Valldemaria, romànica i potser provinent del monestir cistercenc que existí entre Tordera i Maçanet de la Selva. (Viquipèdia)

La història recent de l’antiga masia convertida en Castell, quan va esdevenir vivenda habitual dels nou recent casats “Don Augusto Borràs i Jalpí” amb “Doña Sofia de Algorta y Albaroa” és més entretinguda . “Don Augusto” fadrí de la localitat de Sant Celoni, era el senyoret --- hereu-- d’una família terratinent, les propietats del quals s’expandien per molts municipis del Maresme i La Selva. “Doña Sofía”, doncella de la localitat de Lequeitio (Bilbao), provenia d’una família acabalada que, per matrimoni, se li va concedir una dot excepcional. Ell, terratinent. Ella, rica millonaria. Dos titans de la burgesia del Maresme. La seva peculiar posició social, els permetia fer realitat els somnis més extravagants: així va néixer el Castell, el Llac, el Far, la possessió dels millors carruatges, que més tard, van ser substituïts pels cotxes de l’època, el cultiu de llavors provinents de la País Basc per tal d’evocar la seva enyorada terral, de les quals es conserva l’Arbre de Guernica. 

El nou matrimoni, aviat va tenir descendència. El nou Hereu, Don Miguel, educat amb tota la indulgència que correspon a un primogènit, en la seva joventut es va enamorar d’una jove, que per rang social, la família mai va acceptar. Aquest, va ser l’inici de la davallada social i econòmica de la família. El fill, tot i ser l’hereu, es va querellar amb la mare, que era l’administradora, per tal de lluitar tant per la fortuna com per la seva estimada. Les disputes van ser tan fortes i tan descabellades que es van convertir amb la ruïna pura i dura de la família. Es comenta que la mare, va transcórrer els últims anys de la seva vida a la zona alta de Barcelona. I el fill, va acabar fent de taxista amb un vehicle propi de la família. 

Fem la volta al llac i sortim per la part baixa de l’Aventura Jalpi, espai on es pot gaudir tot enfilant-se  als arbres, baixar amb tirolines, etc. Passem per un bosc de pins acabat de netejar i amb el brancam encara al terra i comencem a pujar, ara si, fins arribar a una petita balconada amb una vista panoràmica damunt Arens de Mar. En Rafel no es troba en prou condicions i torna enrere. Seguim pujant fins arribar als peus del Turó del Pollastre, una muntanya de 295 metres. Ara baixem cap el coll del Pollastre on arrenca la urbanització dels Tres Turons. Caminem un tros per dins d’aquesta urbanització fins a deixar-la i agafar un corriol petit i bonic, amb una bassa d’aigua als seus inicis i amb un arbre fent equilibris majestuosos amb les seves arrels adherides als marges del camí, una arquitectura natural com diu en Josep Carrillo. Ara anem caminant una bona estona per dins un alzinar molt bonic fins que arribem al Corral d’en Forn on esmorzem. El Corral d'en Forn és una masia dels segles XVII i XVIII, situada al vessant sud-oest del Turó de ca l'Amar. Arquitectònicament no és una de les masies més destacades però, situada a uns 400 metres d'altitud, sí que en va ser una de les referents respecte l'estil de vida de muntanya. En aquesta masia, la família Forn de Torrentbó hi tenia el ramat, d'aquí el nom de Corral d'en Forn. A més del corral, hi havia conreus, com ara la vinya, que va poder ser conreada a aquesta altura perquè es trobava al costat solell. Actualment està abandonada.

Comencem a pujar cap el turó de Vilanegra pel mig d’un alzinar amb bruguerar i sureres, molt bonic, però amb un pendent que Déu n’hi dó. Pugem poc a poc, molt poc a poc ja que el camí és dret, fins arribar a dalt el turó amb 533m d’alçada. Ara, carenejant, baixem pel costat oposat fins el coll que altra vegada ens convida a pujar, aquesta vegada cap el turó del Mig, de 555m, on unes grosses roques ens indiquen el seu punt àlgid. Continuem el camí i baixem per un fort pendent de sauló que cal vigilar per no relliscar fins arribar al coll de la Ferradura, amb un parell de pedres granítiques on els d’Arenys de Munt, sembla ser que per delimitar el terme, varen gravar-hi a l’antigor immediata una ferradura i una palma gens fàcils de veure, però que hi són. D’aquí iniciem la darrera pujada forta cap el Montalt, de 597m, talaia majestuosa damunt el Maresme, abastant més enllà de Barcelona fins passat Arenys de Mar. Fem la fotografia de grup amb molta feina ja que l’espai és petit i seguidament prenem el camí de tornada.

Baixem pel costat oposat on hem arribat, més suau, donant la volta al turó per tornar al coll de la Ferradura i ara toca baixar per la pista de l’esquerra. No gaire estona, però. Aviat prenem un camí a la dreta que voreja el turó del Mig i després el de Vilanegra per l’obaga. Molt del que havíem pujar ara ho fem de baixada, cara avall, amb trossos drets i plens de xaragalls augmentats per l’erosió de motos i bicicletes, fins arribar altra vegada al Corral d’en Forn. Seguim pel camí ample i aviat arribem al corriol de pujada cap el darrer turó del dia, el Turó de n’Amar, 420m, la cirereta que ens tenia preparada en Josep. Pugem a dalt, gaudim de la panoràmica cap el Corredor, Montseny i Montnegre, i tornem enrere per recuperar el camí-pista que ens ha de portar, al cap de molta estona, fins el Santuari de la Verge de Lourdes, construït l'any 1924. És una reproducció de la gruta de Massabielle, el santuari francès de Lourdes, on segons la tradició la Verge es va aparèixer a una nena l'any 1858. Hauríem pogut quedar-nos a fer una costellada però no ho havíem previst i no portàvem la vianda que cal.

Ara si que ja només ens queda el darrer trajecte de la jornada que és anar fins el poble d’Arenys de Munt, travessar-lo de dalt a baix seguint la seva llarguíssima riera fins arribar als cotxes, a migdia de la població. Una bona caminada, molt agradable i amb bon temps, malgrat el desnivell acumulat.

Quico Villà